Etiquetes, espais, paraules

Tinc TOC? TDAH? Bipolaritat? ...? L'Encarna es fa aquestes preguntes, diu que li agradaria saber la resposta.

De vegades m'ho explica. Alguna vegada li he dit que, més que pensar en etiquetes, potser li seria més útil pensar en problemes: en les dificultats que li fan la vida difícil, sigui quina sigui l'etiqueta que ella o algú hi posi. 

L'última vegada que ens vam veure li vaig dir que, a partir del que m'havia anat explicant al llarg del temps, més que tenir una malaltia, semblava que tingués "una ferida". O diferents ferides, perquè la seva vida de fàcil no ho ha sigut gens. Ha passat (i encara passa), per moments i etapes molt complicades, molt doloroses, fins al punt de no tenir ganes de viure. Pitjor: de voler suïcidar-se.

Com es curen les ferides biogràfiques? Amb etiquetes? Amb fàrmacs? O amb etiquetes y fàrmacs el que es fa és, principalment, tapar la ferida?

Hi ha ferides que es poden curar, o alleujar bastant, amb les paraules. En aquests casos, s'ha de permetre parlar... i s'ha de saber escoltar. I s'ha de saber esperar. 

Si primer es fa això, després, de vegades pot ser útil, pensar en etiquetes, i potser fins i tot plantejar-se l'ús d'alguns fàrmacs. Potser. Però s'ha de començar pel principi: no pel final, com si el principi no existís.

Perquè si el principi s'invisibilitza, si s'ignora, "si no existeix", l'únic que es fa és mantenir la ferida soterrada. I llavors, amb les etiquetes i els fàrmacs, l'únic que es pot fer és estabornir el malestar, els sofriments, les desesperacions... que al capdavall, només són els "senyals" de la ferida.

La infantesa de la Bárbara

"La Bárbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls". L'última vegada que vaig parlar de la Bárbara vaig acabar així. (1)

Hem tornat a quedar, o més ben dit, la Lívia ha tornat a quedar amb ella i jo m'hi he tornat a afegir. I aquest cop la Bárbara sí que ha parlat de la seva infantesa.

Poc després de néixer, els seus pares la van dur a un orfenat, diu que, perquè quan era petita, estava molt malalta. Hi va estar fins als quatre anys, quan va ser adoptada. Però als dotze hi va tornar, perquè a l'escola van detectar que el pare adoptiu abusava d'ella.

Aquesta vegada hi va estar fins als divuit anys. Als divuit anys, ja fora, un dia es va retrobar amb el seu pare biològic, del qual no n'havia sabut mai més res. El pare la va convidar a anar a casa seva, i allí va conèixer uns quants germans seus, més petits.

Va viure una temporada amb ells fins que, un dia, un gitano (ella diu que era un gitano), la va raptar. Va fer alguns rituals i li va dir que ja era la seva dona, per sempre. La tenia tancada a casa, no podia sortir, fins que un dia va aparèixer un germà del raptor, se la va endur, i la va enviar a casa d'una parenta que vivia a Itàlia. 

Sense cap projecte concret, llavors la Bárbara va decidir venir a Espanya. Va arribar a Barcelona, i un dia, a les Rambles, un home li va dir que, a les Rambles, acabaria malament, i li va oferir anar a casa seva. Va viure amb aquell home uns quatre anys, amb una relació molt complicada, maltractaments inclosos.

Aquell home feia de cuidador unes hores a casa dels pares de la Lívia, i els va parlar de la Bárbara. I la Bárbará, a partir de llavors, va estar un temps a casa dels pares de la Lívia; eren molt grans i necessitaven diferents ajudes. Fins que la Lívia la va haver de fer fora, perquè era un desastre: era molt bona persona, però del tot imprevisible. No s'hi podia confiar gens, i qui en patia les conseqüències eren els pares de la Lívia. I la Lívia, que anava d'un ensurt a un altre. 

Llavors la Bárbara tenia vint-i-alguns anys, era encara molt jove. Del que li va anar passant després, de les seves aventures, parelles, maternitats, desordres, ingressos psiquiàtrics, etc., ja n'he anat parlant alguna altra vegada.

--
(1) La Bàrbara, continuació
https://horitzontal.blogspot.com/2026/01/la-barbara-continuacio.html

Marihuana en lloc de psicoteràpia

Feia uns mesos que havia deixat la marihuana, deia que havia vist que no li convenia. Però la determinació no li va durar gaire: al cap de poc, va decidir tornar a consumir-ne, no va ser capaç de resistir la temptació.

No va parlar, llavors, d'incapacitat de resistir la temptació, sinó que va dir "que ho havia decidit". També va dir als seus pares que no faria més sessions amb el psicòleg. Que la teràpia que a ell li anava bé era la marihuana. 

Des que torna a consumir, es noten els efectes: la recuperació d'amistats "poc aconsellables" que havia deixat, els desordres horaris, la relació complicada amb els seus pares...

Els seus pares se senten impotents. Senten també una gran tristesa. I un gran cansament. Molt cansament, perquè els problemes amb aquest fill van començar fa molts anys. La marihuana no és que sigui el problema principal, però contribueix molt a dificultar la gestió dels altres problemes. Problemes psiquiàtrics.

Sobretot des que ha recuperat la marihuana, el fill, quan parla, ho fa amb molta seguretat, tal com és habitual en aquests casos: "Què saben els pares? No saben res, no entenen res. I els psicòlegs i psiquiatres? Igual, tots uns ignorants!" Això és el que diu, ben convençut, amb aires de suficiència, de superioritat.

Què han de fer amb aquest fill, els pares? No res? Alguna cosa? Quina? Evidentment, l'han de decidir ells, i d'allò que decideixin, sigui el que sigui, assumir-ne les eventuals conseqüències.

En aquests casos, decideixis el que decideixis, ho fas sense cap garantia dels resultats que se'n puguin derivar: bons, regulars, dolents... Potser molt dolents. És impossible preveure-ho, perquè el que passi no depèn de tu.

Qui és el responsable de la conducta i les decisions del fill? Els pares, si hi ha problemes, perquè són els seus pares? O ho és el fill? En definitiva, aquesta és la pregunta adequada, la pregunta important. Perquè la resposta, una o una altra, altera del tot l'escenari.

Hi ha pares (mares i pares) que es consideren responsables, o corresponsables, de la vida del fill, encara que el fill ja sigui gran, que ja tingui potser trenta anys, o més. 

En general, aquests pares tenen vides bastant tristes, i a sobre, als seus fills "encara els és més difícil", que les seves vides siguin menys complicades. Encara els costa més anar-les endreçant, perquè no es veuen forçats a fer-se del tot responsables de les seves vides. 

Fer-se responsable requereix un esforç, gran, en alguns casos molt i molt gran. Immens. Desmesurat. Però assumir la necessitat d'aquest gran esforç és l'única manera de poder intentar, amb alguna possibilitat d'èxit, escapar-se de l'esclavitud de les conductes destructives i empetitidores. I dels estats de malestars, queixes i sofriments que les acompanyen.

D'altra banda, pel que fa a la responsabilitat, val per a les dues parts: tant si ets fill o filla, com si ets mare o pare. Cadascú té la seva responsabilitat. La responsabilitat de les seves expectatives, sofriments, frustracions...