[tb. PSV, 2-2-2015]
Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala d'abaix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.
Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta anys. Tan depriment i devastadora és l'escena.
Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...
Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.
Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.
Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.
Per què hi ha llocs així? Perquè entre tots ho permetem. Són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions, ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.
A més de tenir-los controlats i més o menys endreçats, o per facilitar poder-los tenir així, també se'ls donen "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'quest tipus de medicacions en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt, o la seva més fàcil gestió dins de la institució? Segurament una mica de tot... però cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O "com que està malalt" ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?
Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquest lloc. La feina que fan les persones que treballen en aquesta residència es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració. Suposo que mal pagades, desbordades de feina per falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. En aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.
És obvi que assenyalo en una altra direcció. Cap a tots nosaltres, també cap a mi mateix: en quina mena de societat vivim?
[Això ho vaig escriure el 2-2-2015. A principis de 2016 tots els interns i els professionals del centre van ser traslladats a unes altres instal.lacions. No va ser només un canvi de lloc, també es van incorporar nous professionals i l'atenció va millorar de manera sensible. Tot i que segueixi sent "un magatzem de personers" i la impressió general segueix sent bastant desoladora, ara com a mínim els interns estan millor atesos]
