L'Ernest té uns trenta-cinc anys i un diagnòstic de trastorn esquizoafectiu. Ell nega rotundament que tingui aquest trastorn (aquest o cap altre) i com que és molt llest, fa un discurs aparentment molt sòlid en el que barreja els interessos de les farmacèutiques, la ignorància o la deshonestedat dels psiquiatres i la conflictivitat social en general. Tot plegat, segons ell, conxorxat per fer-li la vida difícil.
Bé, no és que el seu sigui un cas especialment original, els casos així són típics. De fet, potser el seu trastorn esquizoafectiu no està ben diagnosticat, però que té un trastorn important relacionat amb trets psicòtics això és obvi, perquè pateix episodis d'al.lucinacions i deliris greus, sobretot quan no es medica, cosa que passa tot sovint.
Des del seu punt de vista, ell és una víctima de la societat. I de manera més concreta, una víctima de la seva família, sobretot de la seva mare. Segons ell, la seva mare és la causa de tots els seus problemes, ja que sempre li ha dificultat poder fer el que vol. Ella, amb les seves decisions i actituds, li ha desgraciat la vida.
És clar, aquest detall tampoc és gens original: és habitual que persones amb problemes mentals com el seu, a més de negar la malaltia i rebutjar la medicació antipsicòtica, donin la culpa dels seus problemes a les seves famílies. Sobretot a les mares, precisament perquè són les persones amb qui en general conviuen més i de les que se'n senten més dependents.
El cas de l'Ernest i la seva mare és dramàtic. Ella és una persona desbordada per les circumstàncies i amb molts sentiments de culpabilitat, i entre els dos hi ha una relació molt malaltissa, que els autodestrueix lentament.
L'Ernest té, sempre ha tingut, una actitud dictatorial amb la seva mare (ja des d'abans del primer brot). Ell és qui posa les condicions, i la seva mare ho assumeix, s'hi adapta. Perquè ella no té la força ni la claredat d'idees necessàries per a plantar cara al seu fill. I no perquè en general sigui feble: és una dona valenta, lluitadora... però tota la força que té en d'altres àmbits se li esvaeix quan ha de gestionar la història de l'Ernest. Li sembla que si no cedís a les seves demandes "l'estimaria menys". Quan de fet seria la millor forma de començar-lo a estimar d'una manera més sensata i esperançadora: posant-li límits, imposant-li condicions.
En contra de tots els consells de la gent del seu entorn (tant professionals de la salut mental com amistats), sempre ha anat cedint davant les exigències del fill, i ha arribat un punt en què, a banda d'estar emocionalment desfeta, també està econòmicament arruïnada. Amb deutes per tot arreu: ha anat demanant diners a tothom que ha pogut, i no per invertir-los en alternatives sensates (algun projecte terapèutic amb cap i peus), sinó abocant-los en el pou sense fons de les arbitrarietats i les exigències de l'Ernest. D'una banda, facilitant-li que pogués viure "independent", pagant-li totes les despeses de la seva forma de viure arbitrària i desballestada (ell demana o exigeix, i ella sempre acaba cedint). D'una altra banda, de vegades pagant-li teràpies absurdes i cares que no han servit de res (en el món de les malalties mentals també hi ha professionals -o presumptes professionals- molt ignorants).
Aquest comportament de la mare no l'ha originat només la seva mala consciència ("si el meu fill és així jo en tinc la culpa, en sóc la responsable"), sinó també les amenaces, més o menys encobertes, que ha anat rebent per part de l'Ernest. Amenaces tant d'autodestrucció ("em mataré si no fas això") com d'agressió (amb actituds de vegades molt violents envers la mare, que per sort, fins ara, no s'han traduït en fets irreversibles).
Quan arribes a aquests extrems de deixar-te manipular com la mare de l'Ernest i de subordinar tota la teva vida a les exigències forassenyades del teu fill, a més de la factura de la frustració de veure que no es produeix cap millora (al contrari, un progressiu deteriorament), s'hi suma una altra factura: la de l'allunyament de la gent del teu voltant, que encara que t'estimi, arriba un punt que no suporta que tu no t'estimis gens i segueixis esclavitzat per la situació, sense prendre decisions encaminades a modificar les aviciades i tòxiques rutines en les que t'ofegues tu i el teu fill (amb un horitzó cada cop més fosc, en la mesura que les conductes disfuncionals, reforçades pel desgavell, cada cop es cronifiquen més).
Tenir un fill amb una malaltia mental és una creu. No saber assumir-ho, no saber reaccionar, no ser capaç d'acceptar la nova situació és una altre creu afegida, ja que el rebuig a la realitat i el descontrol que genera són molt dolorosos i desestabilitzadors. La tercera creu és la solitud, resultant tant del propi aïllament com de l'allunyament de les amistats a causa del desgavell de la situació. La mare de l'Ernest du les tres creus.
Tot això que dic no és cap crítica de la la mare de l'Ernest (de la forma com gestiona el terrible problema que li ha tocat). Vol ser només "una descripció". I si de cas, també un avís. La mare de l'Ernest, immolant-se pel seu fill, per a mi és un model de mare força dolent (dolent no en un sentit "moral", sinó en el sentit d'inadequat, poc pràctic, sobretot perquè la seva opció no resol res, només alimenta la pròpia autodestrucció i a la del seu fill, enmig d'un gran patiment).
Insisteixo, si parlo d'ella així voldria que no s'interpretés, tal com ja he dit, com un judici, sinó només com un exercici descriptiu. Dels judicis... més val oblidar-se'n, perquè quan una persona s'ha d'enfrontar a situacions tan terriblement complicades com les que genera un fill amb greus problemes psicòtics, només sap ella l'abast de la seva desesperació i impotència, la foscor de la presó en la que viu, l'angoixa i la solitud que pateix.
