"Maltractament: acció de maltractar. Maltractar: tractar malament algú." (DEC)
Es pot fer mal a un infant escridassant-lo injustament (si és que escridassar algú pot ser just -o útil- en algun cas) o clavant-li un mastegot. Fan mal els cops i també en poden fer, molt, les paraules: les paraules poden arribara ser tan doloroses i destructives com les agressions físiques.
Es pot tractar malament (maltractar) tant per acció com per omissió: a un infant també se li pot fer mal ignorant-lo. Ignorant la seva presència, les seves legítimes demandes, les seves necessitats vitals. De vegades disfressant aquest abandonament amb regals i enganyifes emocionals. Per exemple, fent grans abraçades quan el pare té "ell" la necessitat (o la ocurrència) de fer-les, i no quan és el fill qui necessita ser abraçat (o de la manera que el fill necessita ser abraçat). Totes les abraçades no són bones, ni tots els moments.
La qualitat i l'ocasió estan vinculades a l'atenció... i una característica d'alguns pares és precisament la seva poca capacitat d'estar atents, veritablement atents, als sentiments i les necessitats vitals dels fills.
El pare que prefereix concedir capricis en lloc d'alimentar l'esperit crític no és un pare "bentractador". No ho és si és un pare només present a batzegades, de manera imprevisible. I quan dic present em refereixo tant a una qüestió temporal (amb una regularitat periòdica -dies, hores- previsible) com emocional, és a dir, que quan sigui "físicament present", també sigui "emocionalment accessible": disposat a escoltar el fill (les seves paraules, els seus silencis, les seves mirades).
Un pare no és bentractador si no s'implica activament en l'estimulació de l'autoexigència del fill, si no procura que el fill pugui desenvolupar les seves potencialitats. Aquest error també es pot cometre des de l'extrem oposat: el de pare que es refugia en el seu excés d'exigència i rigidesa. Tan nefasta pot ser la seva influència com la del pare consentidor.
Els pares que no són bentractadors confonen molt els fills: als fills els és difícil desemmascarar-los. De fet, el que passa és que no volen, no poden, ja que veure els pares com són els seria insuportable. Cal créixer i madurar per ser capaç d'anar assumint de manera progressiva la realitat, una realitat que no és la que un hauria volgut. Mentre no es fa aquest procés de creixement, viure una mentida sovint és alleujador. De vegades, és l'única manera de sobreviure.
Hi ha infants que tenen la mala sort de no tenir cap progenitor que els ofereixi seguretat, confiança i calidesa. De qualitat. De vegades tenen un progenitor que falla per falta d'exigència i un altre que falla per excés d'exigència. Ho tenen difícil, aquests infants, perquè a més de no sentir-se ben acollits i protegits per cap dels dos progenitors, a sobre tenen el dilema "de quin dels dos models", tan oposats, és el bo. Sense ser capaços d'adonar-se que els dos són dolents.
La Violeta va ser un d'aquests infants. Ara té vint anys i comença a entendre l'entorn familiar que ha patit. I amb l'incipient maduresa que va adquirint, comença a respirar i a tenir una mica d'esperança. Entremig, durant l'adolescència i fins fa ben poc, ha vorejat la bogeria i l'autodestrucció (l'adolescència va ser el detonant, però el malestar i la inseguretat s'anaven covant des de ben petita). No dic que els seus pares siguin els culpables de la seva accidentada biografia, però que li van posar les coses bastant difícils és evident. D'altra banda, parlar de culpables no serveix de res, però reflexionar sobre les causes sí, i substituir el concepte de culpa pel de responsabilitat, també.
Potser amb un entorn i uns referents familiars més estables i favorables la Violeta també hauria tingut una vida accidentada, ves a saber. Però en principi, sembla que si més no les coses li haurien hagut de ser una mica mé fàcils.
Fàcils, encara no li són ara, perquè malgrat la seva ferma determinació actual d'agafar el control de la seva vida, li segueix costant aprendre a gestionar les emocions que li generen les influències dels seus pares. Perquè, malauradament, els seus pares no han fet una evolució com la seva, i sense ser-ne conscients, li segueixen posant les coses difícils. Per sort, ara ella té molt clar que excusar-se amb les limitacions dels seus pares no serveix de res (li ha costat anys interioritzar-ho), i que és ella, i només ella, la responsable de la seva vida.
