La Joanna Moncrieff és una psiquiatra anglesa que diu que fins ara no hi ha cap evidència de que les malalties mentals estiguin causades per uns desequilibris químics del cervell, i que per tant no estan fonamentades les afirmacions de que hi ha medicaments que restableixen aquests presumptes desequilibris.
Diu que els medicaments psiquiàtrics el que fan és provocar un estat alterat del cervell, i que en alguns casos aquesta alteració general (aquesta "anormalitat") pot ser desitjable, en la mesura que alleuja una simptomatologia que genera patiment. Diu que aquest alleujament es produeix emmascarant (i no revertint) la simptomatologia, ja siguin deliris, depressions o ansietats.
Reivindica un ús assenyat i informat dels medicaments psiquiàtrics, i pel que fa als seus efectes diu que no han de ser separats els desitjables (de vegades només hipotètics), dels secundaris (adversos, per parlar amb més propietat), sinó que han de ser agrupats junts "tots els efectes reals", del tipus que siguin, de manera que l'eventual usuari pugui avaluar el que més li convé (prendre's o no prendre's uns medicaments).
Això com a punt de partida, un punt de partida que s'ha de poder reconsiderar en funció de l'evolució, de la constatació o no dels efectes previstos dels fàrmacs (positius o negatius), i de "com viu l'usuari" aquests efectes, ja que aquesta és una experiència essencialment subjectiva. Reclama també que en el cas que una persona de manera responsable decideixi deixar la medicació (pel balanç que ella fa dels efectes de la medicació), se l'ajudi a fer-ho, en lloc d'estigmatitzar-la i abandonar-la pel fet de no seguir "el criteri oficial dominant".
Diu que tota la literatura psiquiàtrica està contaminada de diferents maneres per la tesi dels desequilibris químics cerebrals i l'objectiu reequilibrador, i n'explica els motius, tant els ideològics com els experimentals (els biaixos i les interpretacions poc acurades de molts dels assajos que es fan amb psicofàrmacs). Insisteix que no és contrària a l'ús d'aquests psicofàrmacs (si més no d'alguns), però sí al seu ús desinformat, al seu abús generalitzat i a l'actitud encastellada i poc empàtica dels professionals només pendents dels eventuals símptomes de millora, i alhora molt insensibles als de vegades terribles efectes adversos que provoquen aquests medicaments.
La Joanna Moncrieff parla de tot això a "Hablando claro, una introducción a los fármacos psiquiátricos" (Herder, 2013). Llegint el llibre he tingut la sensació que ella, des del seu magisteri i la seva competència, posava paraules a unes sensacions, idees o dubtes que sovint em volten.
Jo no sóc un expert en el tema ni tinc la capacitat d'avaluar a fons totes les informacions i referències que aporta la Joanna Moncrieff. Però el que si veig és que el que exposa m'és útil per emmarcar el que des del meu punt de vista de vegades és una gestió confusa i convulsa dels problemes mentals d'algunes persones que conec.
