L'aïllament, la solitud, potser perquè no es té família, o perquè els fills són persones absents, que van al seu aire, o perquè estan presents però alhora absents, perquè tenen una actitud poc afectuosa, indiferent (quan som grans i dèbils això és de més mal suportar), o perquè els amics van morint, van desapareixent, i ens anem quedant sense xarxa social al voltant... Quan ens fem grans aquestes situacions generen tristesa. I aquesta tristesa és fàcil que evolucioni cap a un procés depressiu.
Són tristeses justificades, que responen a realitats concretes, frustrants, i alhora irreversibles. No podem inventar un afecte o una sol.licitud dels fills que no existeix, ni podem ressuscitar les persones mortes que ens feien companyia. Són tristeses (o depressions), les que es generen per aquestes causes, que no es poden convertir en alegries amb psicofàrmacs.
Amb medicació potser s'estaborneixen, es seden els circuits neurals on resideixen. Però no es reverteix la depressió (la tristesa, el desencant), només s'anestesia. De gent gran anestesiada d'aquesta manera n'hi ha molta, i es considera (els metges consideren, potser també els familiars) que aquestes persones, així medicades, estan millor.
Les tristeses o depressions causades per motius com aquests (la solitud, a més del deteriorament físic i mental) no tenen solució. Són "normals". El que no és normal és que vulguem ignorar que la vida (el final de la vida), de vegades, massa vegades, és així de desagradable.
Això no vol dir que la medicació en aquests casos no pugui estar justificada. Potser alleuja, però cal tenir present que no cura res, perquè no pot curar res: la solitud només es pot curar amb companyia, i la decrepitud de cap manera.
