Ha ingressat a la residència un home gran, de pell bruna, arrugada i amb taques. L'Elisabet diu que va brut i que és un gitano (a l'Elisabet no li agraden els gitanos).
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
