"Quan em sento malament de vegades faig mal i de vegades em faig mal. Quan em faig mal, fent-me talls o clavant-me cops de cap a la paret, és perquè em sento una merda, perquè em menyspreo, perquè m'odio, i com que no em suporto, com que el sofriment que em provoca sentir-me així és molt gran, el mal que em fa fer-me talls o clavar-me cops de cap fa que se m'alleugi l'altre mal, molt pitjor: fent-me mal sento menys mal.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
