La Irene fa una temporada llarga que està estable, i els seus pares estan tranquils: "qui dia passa, any empeny". Però són realistes, i saben que en qualsevol moment, per qualsevol cosa, potser una fotesa, es pot tornar a desballestar tot.
I s'esdevé la fotesa. La Irene s'ha comprat per internet una samarreta i li han dit que l'endemà, divendres, la hi portarien. A la Irene la samarreta li fa molta il.lusió, diu que se la vol posar dissabte per anar a casa d'una amiga. Però el divendres al matí no apareix ningú amb la samarreta. I a mitja tarda la samarreta segueix sense arribar, i ella es comença a posar nerviosa. Truca a la botiga, i li diuen que no es preocupi, que la samarreta ja està de camí i en qualsevol moment li arribarà.
Passa mitja hora i no arriba ningú, i torna a trucar, i li diuen el mateix. Està cada vegada més neguitosa, i deu minut després truca una altra vegada, i cinc minuts després una altra. Va passant del neguit a l'enfadamenta, i de l'enfadamenta a la fúria: les seves paraules cada vegada són més exaltades, violentes.
En una d'aquestes trucades li diuen que hi ha hagut un problema, i que la samarreta no li arribarà fins dilluns. I llavors explota, perd absolutament el control, els insulta, i els diu (literalment) que els matarà.
Els seus pares, fins aleshores a l'expectativa, també es comencen a preocupar. Experts ja en gestionar situacions d'aquestes, intenten relativitzar el problema, li diuen que dissabte pot anar a casa de l'amiga amb una altra samarreta (a l'armari té munts de samarretes de tota mena), i que dilluns ja li arribarà la nova, que tot plegat només són dos dies d'espera, etc.
Però la Irene en lloc de calmar-se encara es descontrola més. Diu que quan li portin la samarreta matarà a qui la hi porti, i es segueix embalant, fins que diu que aquesta vida és una merda absoluta, que ja n'està tipa, que no hi ha qui ho suporti i que es vol suïcidar. I ho va repetint, que hauria de matar a tothom, i que està ben tipa de tot i que es suïcidarà.
Explicat així pot semblar un acudit, i si ho sembla es pot pensar que l'adequat seria no fer cas de la Irene, ignorar tot el que diu, pensar que "ja li passarà". Però no és ni tan senzill ni tan fàcil, perquè la Irene realment "sent" tot el que diu. I en un moment de descontrol potser sí que pot acabar fent algun disbarat (agressiu o autoagressiu).
En aquest cas, l'escletxa la troba la mare. Després d'hores de xàfec, la Irene canvia una mica de registre i li diu a la seva mare que la seva vida és desgraciada, que se sent molt sola, sobretot des que el Joan, la seva parella, la va deixar. Amb el Joan tenia una relació complicada i dolenta (el Joan també tenia un cap força desmanegat), però ara ella només pensa "que abans tenia una parella", i oblida l'infern d'aquella relació, l'oblida perquè la solitud li és un altre infern encara més gran.
Quan dilluns li arriba la samarreta, la Irene ja s'ha asserenat i "no mata" el noi que la hi porta. Ja ha passat la crisi. Ara, amb una mica de sort, vindrà una altra etapa d'estabilitat (o d'una mínima estabilitat, suportable). I quan es torni a acabar la nova bona etapa, a causa d'una nova crisi, llavors explotarà una altra bomba atòmica. I amb una mica de sort, i el bon fer dels pares (atents, prudents, pacients...) els efectes de la nova bomba no seran irreparables.
I així, de mica en mica, van passant les setmanes, els mesos, els anys, amb els pares de la Irene sempre amb l'ai al cor.
És probable que al principi d'aquest petit relat algú hagi pensat que la Irene deu ser una adolescent capriciosa i amb poca tolerància a la frustració, vaja "una noia maleducada".
Però és més complicat. És més complicat perquè d'entrada la Irene no és cap adolescent (té ja trenta anys), i la seva poca tolerància a la frustració és només un dels seus problemes de personalitat (prou greus com per ser catalogats amb l'etiqueta mèdica de "trastorn límit de la personalitat").
Uns problemes que li fan a ella la vida molt difícil i, òbviament, també a la gent que l'envolta.
(aquest episodi de la Irene me l'expliquen els seus pares, amb els quals parlo de tant en tant)
