"Sin embargo, la terapia tiene que vencer (...) la feroz resistencia del depresivo y de su entorno a aceptar la dimensión relacional de sus síntomas, obstáculo que nace del mismo complejo hipernormativo que exige un respeto absoluto a la honorabilidad de las apariencias."
Ho diuen Juan Luis Linares i Carmen Campo a "Tras la honorable fachada. Trastornos depresivos desde una perspectiva relacional" (1). Em sembla un bon punt de vista, i alhora trobo que hauria de ser un motiu de reflexió el fet que aquest tipus d'idees no surtin més en les publicacions sobre depressions. Els autors, a la recapitulació final, tornen a dir:
"En esta obra hemos hablado mucho de relación porque, siendo obvia su trascendental importancia a la hora de determinar estados de ánimo, se le niega el reconocimiento al traspasar las fronteras de la patología. Y ésa es una contradicción que no puede seguirse aceptando desde el más elemental sentido común y, menos aún, desde la experiencia psicoterapéutica." (p. 225)
Aquestes idees al llibre després es concreten en punts de vista que em semblen opinables, i a més sovint exposats amb una considerable rigidesa (si et passa A és perquè tens uns pares B amb una relació C...). De manera que del llibre em quedo amb el plantejament general, que comparteixo del tot, i prescindeixo de les concrecions. És el que em passa amb molts textos amb arrels psicoanalítiques, que posen damunt la taula la importància de les relacions, de la infantesa, dels traumes, de les repressions, de les sublimacions (unes realitats que la psiquiatria biologista-farmacològica ignora de manera sistemàtica) però que sovint després els autors les concreten amb unes interpretacions discutibles, de vegades fins i tot fantasioses (i alhora, de vegades perilloses, perquè posar l'atenció en el lloc que no toca impedeix posar-la on s'hauria de posar).
Un exemple diferent. Diu Alice Miller:
"Si desechamos las claves para la comprensión de nuestra vida, las causas de la depresión (...) seguirán siendo a la fuerza un enigma para nosotros. (...) Aferrarse a las ideas tradicionales sobre el amor y la moral sin criticarlas es un buen método para ocultar o reprimir los hechos reales de la propia historia."
Ho diu a "El drama del niño dotado y la búsqueda de su verdadero yo", un títol que pot confondre perquè no parla d'infants, sinó d'adults amb problemes depressius o d'altres tipus i que l'autora atribueix a la seva infantesa complicada. (2)
De fet, Alice Miller diu que tots els problemes depressius tenen el seu origen en la infantesa, en les males relacions familiars, els conflictes, les frustracions, etc. de quan som petits. I això és una generalització bastant fora de lloc, perquè sens dubte en alguns casos és així, però no sempre.
Els motius perquè emergeixi (o "un es submergeixi en") una depressió poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. I si llavors són prou intensos i qui els viu "té aquesta fragilitat biològica" (la de les depressions), doncs serà possible, o probable, que llavors s'acabi conformant un estat depressiu.
Aquests dies he fullejat els dos llibres anteriors. Segueixo llegint llibres sobre depressions i bipolaritat perquè la història de la meva mare la segueixo tenint molt present (i junt amb la seva, la d'altres persones properes a mi amb problemes semblants). Quan llegeixo llibres sobre aquests temes, ho faig amb curiositat (a veure si em diuen alguna cosa nova, que em sobta, que em sembla interessant) i alhora amb una atenció crítica (a aquestes alçades ja sé que el fet que els autors/es tinguin els corresponents màsters, llargs currículums, anys d'experiència clínica, etc., no és garantia de res).
En aquest cas, el títol del primer llibre citat, "Rere l'honorable façana: trastorns depressius des d'una perspectiva relacional", em sembla una bona síntesi d'aquesta part de la biografia de la meva mare que sempre he reivindicat. Fins i tot amb tossuderia, perquè em semblava (em sembla) de justícia reivindicar-la. I de sentit comú: sense tenir present aquesta part (la de les relacions) les seves oscil.lacions emocionals serien només "un misteri".
Una part, una dimensió, que en general es va negar quan ella vivia, i que ara, després d'anys de morir ella, algunes persones de vegades sembla que segueixen preferir ignorar.
--
(1) Paidós, 2000, p. 26.
(2) Tusquets, 2001 (escrit el 1979 i revisat el 1995). Pag. 71 i 73.
