"La palabra obsesión se utiliza con mucha frecuencia en nuestras conversaciones cotidianas. (...) Así pues, es un término familiar que normalmente no tiene matices trágicos cuando lo usamos. (...) Sin embargo, para algunas personas es un estigma que marca sus vidas de manera corrosiva. (...) La obsesión se convierte en pesadilla y la vida es un tormento difícil de soportar."
Així comença el llibre "Deje atrás sus obsesiones", de l'Aurora Gavino (Ediciones Aljibe, 2001). Més endavant, en el capítol dedicat a les causes de les obsessions, quan parla de la "sobreestimació de la importància dels pensaments", dedica un apartat al tema de l'atribució d'un valor moral als pensaments, sobretot quan és el cas que s'equipara el pensament "a l'execució d'allò pensat":
"La persona cree que algunos pensamientos son inaceptables desde el punto de vista moral y que tenerlos es tan grave como si lo que ha pensado lo hubiera hecho."
És a dir, per exemple, que si desitjo anar-me'n al llit amb la veïna és com si hi hagués anat, i si "penso" que mato al seu marit és com si l'hagués matat.
Quan l'autora després parla de les diferents formes de combatre els estralls emocionals que provoquen les obsessions, una de les coses que diu és que és necessari aprendre a diferenciar bé entre els pensaments i els actes, i que culpabilitzar-se pels pensaments "indesitjables" (del tipus que siguin, però sobretot els contraris als propis valors o aspiracions) l'únic que provoca és realimentar i consolidar les obsessions (i per tant, el grau de patiment i el deteriorament de la qualitat de vida).
Mentre llegeixo el llibre de l'Aurora Gavino em ve al cap aquella oració que em van ensenyar de petit, el "Jo pecador":
"Yo pecador me confieso ante Dios Todopoderoso (...) que he pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión. Por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa (...)" (1)
Per descomptat, quan es remarcaven "els pecats de pensament" (a la classe de religió, o quan et confessaves) sovint era en relació "al sisè manament".
Aquest tema de la sexualitat (amb continguts "indecents", "inconfessables", "escabrosos", o amb un contingut eròtic més relaxat) és un dels més presents en els pensaments obsessius i culpabilitzadors de la gent. (i desestabilitzadors, generadors d'angoixa, etc.). Tant pel fet que la sexualitat i les seves pulsions ens condicionen absolutament (a tots els éssers humans), com pel fet, en la nostra societat, del sòlid solatge cristià de l'educació que hem rebut. (2)
Per a mi va ser una feina important, alliberar-me d'aquesta idea "de la culpabilitat dels pensaments inadequats". Adonar-me que podia pensar el que em donés la gana (de forma involuntària o voluntària), ja que allò que pensés (a diferència d'allò que fes) no tenia valor moral (o ètic).
Adonar-me que els eventuals pensaments obscens o estúpids podien ser, potser (segons els casos), psicològicament desaconsellables, emocionalment esclavitzadors, el que fos, però de cap manera un motiu per flagel.lar-se moralment. (3)
--
(1) Als meus catecismes de quan era petit l'oració sortia amb el títol "Confesión general". De catecismes en vaig tenir tres (a mesura que anava creixent), el de "Primer grado", el de "Segundo grado" i el de "Tercer grado", cada vegada amb més pàgines (40, 72 i 125) i també més cars (3, 5 i 20 pessetes), i en els tres sortia aquesta oració.
(2) En quin moment de la història apareix "el pecat de pensament"? Abans del cristianisme ja existia? No ho sé, ho hauré de preguntar.
(3) Perquè si permetem que un "superjò" freudià i repressor (amb sotana o sense) ens fiscalitzi i judiqui els pensaments, tindrem moltes més probabilitats d'acabar-nos convertint en persones realment "malaltes".
