En plena onada de calor la temperatura arriba gairebé als 40 graus. S'han emès avisos recomanant que, en la mesura del possible, s'eviti estar a l'exterior durant les hores de més calor.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
