9 de jul. 2019

Pla i l'Elisabet

Per una germana seva sé que l'Elisabet quan era jove havia estat molt aficionada a llegir Josep Pla. Amb aquesta informació, i aprofitant que jo he descobert Pla fa poc, un dia li dic a l'Elisabet que estic llegint "El quadern gris".

Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...

Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.

Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").

Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.

(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)