Resumeixo una crònica que em fa el Carles sobre una de les reunions de familiars de persones amb trastorns de la personalitat a les quals ell assisteix.
Durant la reunió, una de les mares diu que a elles, les mares, els costa més que als pares gestionar les emocions. I que per tant, també els costa més posar límits als fills i defensar-se dels seus xantatges emocionals.
Diu que això, aquesta dificultat de les mares, als pares ("quan hi ha pares", la proporció de mares soles en aquestes reunions és molt elevada), els costa entendre-la i acceptar-la.
Un pare li diu que sí, que té tota la raó, que en general és veritat. Però que un cop reconeguda aquesta realitat, cal veure què se'n fa. És a dir, que si les mares, pel fet de ser-ho, resulta que sovint tenen vides emocionalment més difícils (a causa de les manipulacions dels fills), cal veure "què cal fer" per tal que les seves dificultats, les de les mares, siguin menors.
Diu que constatar "aquesta més gran dificultat" (pel fet de ser mares), i alhora "no anar més enllà", potser serveix per esbravar-se, però que no millora res. I que per tant cal assumir la necessitat imperiosa de fer canvis, aprenentatges. Amb el sa egoisme que la pròpia vida sigui una mica menys difícil.
D'això es parla en aquesta reunió, diu el Carles. I afegeix que alguna de les mares del grup sí que ha anat evolucionant. Sobretot, a partir del moment que ha deixat "de comprar" les acusacions del seu fill o filla. A partir del moment que ha sigut capaç de rebutjar les culpabilitats i s'ha alliberat d'aquesta feixuga i inútil motxilla, ha pogut anar fent progressos.
Aquestes mares no han eliminat del tot les seves preocupacions i sofriments (amb fills així especialment complicats segurament és impossible), però els han reduït de manera considerable. I això ja és molt.
Les xerrades amb el Carles sempre són d'allò més interessants.
