Un ensinistrador de cavalls explica en una entrevista que si vols que un cavall faci un exercici primer has de veure si en aquell moment el cavall és capaç d'estar atent. Posa l'exemple d'una egua que hi ha a la vora, de la que diu que el moviment de les seves orelles indica que encara té el cap ocupat amb un semental que fa un moment ha passat per allí.
Al cap de poc, diu que les orelles de l'egua indiquen que ja no està distreta, i que per tant ja és capaç d'estar realment atenta: ara s'implicarà de debò en l'exercici que se li faci fer.
M'ho explica el Carles. I diu que és força igual que el que li passa a ell amb el Ramon. Quan vol dir-li alguna cosa, ha de fixar-se primer en "les orelles" del Ramon: en el seu llenguatge corporal, en la seva postura, i sobretot en la seva mirada, ja que són indicis absolutament fiables de si en aquell moment pot servir d'alguna cosa fer-li un comentari al Ramon.
Diu que quan el Ramon té els pensaments en una altra banda, la seva llunyania mental és del tot òbvia. I no és gaire factible fer-lo aterrar; encara que ho intentis, ell segueix encaboriat. En canvi, la gent "normal", que també pot tenir (podem tenir) moments així, tanmateix som capaços "d'aterrar", sobretot si, "des de fora", ens reclamen la nostra atenció.
Diu que és com un interruptor: "encès", "apagat", receptiu, inaccessible... I que si l'interruptor està apagat, és a dir, el Ramon "en estat de desconnexió", no cal fer cap intent, perquè no servirà de res (sobretot, si a sobre el tema a tractar és una mica complex).
El Carles diu que, amb persones com el Ramon, cal tenir paciència, acostumar-se a viure a un altre ritme, no el dels propis desitjos ("vull dir-li això, ara"), sinó el de les ocasions ("ara sembla que pot ser possible dir-li això, a veure...").
El Carles diu això, que cal molta paciència, de vegades una paciència infinita...
