Dorm a casa del Marcel un nebot seu, que està de pas. Al matí el nebot es prepara per marxar, amb el seu equipatge: es carrega una motxilla immensa i feixuga a l'esquena, i una altra al davant.
El Marcel el veu tan carregat que li diu si vol que l'acompanyi fins a la parada de l'autobús que ha d'agafar, li diu que podríen dur la motxilla gran amb el carret. Perquè realment pesa molt. El nebot diu que d'acord, de manera que el Marcel agafa el carret d'anar a comprar, en treu la bossa, i intenta posar-hi la motxilla, amb la idea de lligar-la amb una goma elàstica. Però li costa: la motxilla és molt gran i el carret petit i inestable. Fins que al tercer intent, fent servir també les cames per aguantar la motxilla, al final aconsegueix lligar-la al carret.
Mentrestant, el nebot ha estat dret al seu costat, mirant-se'l, quiet, sense fer res, amb la motxilla petita que s'ha tornat a penjar al davant. En cap moment s'ha ofert per ajudar el Marcel, per exemple aguantant el carret perquè no es mogués, o aguantant la motxilla mentre el Marcel intentava subjectar-la amb la corretja. Amb els braços penjant, mirava el que feia el Marcel, però amb una mirada peculiar, mig encantada.
Després han sortit al carrer, el nebot amb la seva motxilla petita penjada al davant, i el Marcel traginant el carret amb la motxilla gran. El nebot no s'ha ofert per dur el carret. Segur que si el Marcel li hagués dit que dugués el carret, ho hauria fet, sense problemes, amb tota naturalitat. I si abans li hagués demanat que aguantés el carret mentre intentava subjectar-hi la motxilla, també ho hauria fet. Però com que no li havia dit res, ell no havia reaccionat.
El Marcel m'ho explica i em diu que li ha agradat no haver-li dit res, i veure el que el seu nebot anava fent (coneix poc el seu nebot, només el veu molt de tant en tant). Sap que no és un fresc, sinó que aquest comportament és una faceta més de la seva peculiar manera de ser. El Marcel pensa que quan el nebot tracta amb gent que no el coneix, de vegades deu tenir dificultats, a causa d'aquests comportaments.
El nebot té al voltant de trenta anys, i un diagnòstic d'Asperger. És una persona molt funcional, capaç d'anar d'aquí cap allà i de viure independent. Va acabar uns estudis universitaris i fa potser uns dos anys que treballa, es veu que en una feina "no adaptada", i sembla que la fa bé.
És una persona capaç de mirar als ulls, i de somriure, però quan ho fa dona la sensació que és el resultat d'un esforç, d'un aprenentatge. De fet, que hagi arribat al grau d'autonomia que ha arribat sens dubte és el resultat de molts aprenentatges. I de molta dedicació per part dels seus pares. I d'un entorn educatiu conscient de les seves dificultats i amb els recursos necessaris per anar superant o minimitzant aquestes dificultats.
Alguna vegada que el Marcel ha tret el tema, el nebot li ha manifestat la seva consciència de ser "diferent". De vegades, a més, el nebot es lamenta de la seva solitud.
