La Raquel: igual que la Magda, el seu avi havia abusat d'ella.
La Carla: dos germans seus la grapejaven.
La Mireia: un oncle abusava d'ella.
La Clàudia: quan era adolescent, el seu germà la va violar.
L'Emília: un cosí seu abusava d'ella i, més tard, el seu padrastre la va violar.
Aquestes històries tenen en comú que de totes en conec la víctima o algun familiar (i que, durant aquest últim any, hi he parlat alguna vegada).
El resultat d'aquests abusos han sigut vides difícils, de vegades extremadament complicades i doloroses, amb importants inseguretats, inestabilitats emocionals i, en alguns casos, fins i tot intents de suïcidi. Per exemple, l'Emília, trenta anys després dels abusos que va patir de petita, a banda dels traumes psicològics encara arrossega els problemes intestinals que li va provocar llavors l'ampolla de lleixiu que es va beure amb la intenció de suïcidar-se.
En la majoria de casos, hi ha un altre tret en comú: quan en un moment o altre van ser capaces (les que ho van ser) d'explicar el que els havia passat, en lloc de comprensió i compassió, de vegades es van trobar amb la falta de suport familiar. I el que més sobta és que aquesta incomprensió també la van rebre per part d'algunes mares, les persones que més haurien d'haver entès el seu sofriment, i que més haurien d'haver protegit aquestes nenes o adolescents.
La falta d'empatia i suport de vegades encara ha sigut més greu. Perquè a sobre, de vegades, s'han volgut relativitzar els fets, s'ha volgut minimitzar el patiment de les víctimes i les conseqüències de les agressions. Això s'ha fet, sovint, basant-se en arguments que indignen i alhora fan avergonyir. El primer, "la defensa de la família" i, el segon, "si se sabés, què diria la gent...?"
És a dir, que en aquests casos s'ha considerat que "les convencions" eren més importants que els sofriments de les agredides, amb la qual cosa aquestes nenes o adolescents encara s'han sentit o es van sentir més desemparades. Una calamitat absoluta.
Encara pitjor (tot pot ser sempre encara pitjor...). De vegades, a sobre s'ha acusat les víctimes dels conflictes familiars que "elles" provocaven. Que elles provocaven a causa de la seva inestabilitat emocional. S'ha volgut ignorar que, en gran manera, aquesta inestabilitat era precisament resultat de l'agressió prèvia. S'ha volgut negar qualsevol relació entre els problemes de conducta d'aquestes nenes, adolescents o dones, i els abusos que havien patit.
És a dir, que la víctima, en lloc de ser compadida i protegida, amb el negacionisme i l'acusació ha sigut novament agredida. I agredida precisament per les persones que tenia com a referents, i que potser alhora li deien (mares incloses), "que l'estimaven infinitament". És molt difícil sortir-ne indemne, d'una situació així (a més de l'Emília, la Diana, la Raquel i la Clàudia també han fet intents de suïcidi).
De vegades, als mitjans de comunicació surt alguna dona coneguda que, finalment, s'atreveix a explicar l'infern que va patir. Sens dubte, les que s'atreveixen a fer-ho són una minoria.
La realitat, "les dimensions de la realitat", sens dubte és molt més greu: els abusos a menors (sobretot a nenes), dins de l'àmbit familiar, ha sigut, i segueix sent, "una veritable pandèmia".
