(dedicat al P. i a la M.)
Què has de fer, si un fill et diu que, si no li pagues alguna cosa, es suïcidarà? Què has de fer, si tens por que arribi a complir la seva amenaça? Què has de fer, si alguna vegada abans ja ha fet intents de suïcidi, i potser ha anat de ben poc que aconseguís matar-se?
Per descomptat, si et trobes amb aquest cas, és perquè no tens un fill "normal". Perquè normal no ho és, amenaçar de treure't la vida si no et concedeixen el que vols. Potser també saps, a més, que quan t'ho diu ho pensa: saps que, en aquell moment, no és cap actuació. Perquè també saps que la vida del teu fill no és gens fàcil, a causa de les seves desregulacions emocionals, dels seus pensaments distorsionats, de la seva forta impulsivitat, de la seva baixa autoestima, dels seus períodes depressius... Saps que li passa tot això, i que el resultat de tot això és que ell és una mena de bomba de rellotgeria ambulant.
Ho saps, i alhora dubtes, quan et torna a amenaçar. Dubtes perquè també saps que, com més vegades cedeixis (i ja has cedit moltes vegades), més li reforces el seu sistema de xantatges. Què has de fer, per tant, quan et torna a amenaçar?
Arriba un dia que potser entens que no et pots passar tota la vida així, sotmetent-te als seus xantatges. Que si vols que la vida sigui diferent (la seva i la teva), tu també has de fer alguna cosa diferent. I veus que això, entre altres coses, passa per assumir, acceptar, interioritzar, de manera absoluta, que l'únic responsable de la vida del teu fill és ell. No tu. I que per tant, quan t'amenaça no has de claudicar.
Entens que has d'aprendre a dir que no, que li has de transmetre, explicar-li que, si es mata, òbviament, sentiràs un dolor i una tristesa molt grans (de les quals ell en serà la causa, però no el culpable; no has d'entrar en el seu joc o esquema de culpabilitzacions). Que sentiràs aquesta tristesa, però que l'únic responsable de la seva vida, i per tant també d'aquesta decisió, és ell, no tu.
Dir-li això, i alhora assumir la possibilitat que el teu fill pugui acabar fent el que diu. Que pugui acabar suïcidant-se. Assumir això, i interioritzar que, si ho fa, tu no seràs culpable del que hagi fet. T'ho has d'anar repetint, una vegada i una altra, fins que et quedi ben gravat (i si vols, "també et pots dir" que, si això passa, la veritable víctima seràs tu, que seguiràs viu, sempre amb el pes de la seva mort...).
Has d'anar fent aquest aprenentatge, perquè a més, de cara al teu fill, aquesta és la millor manera d'ajudar-lo. L'única: no cedir als seus xantatges, rebutjar la responsabilitat que et vol adjudicar, repetir-li les vegades que calgui que el responsable, l'únic responsable (de la seva vida, i també de la seva eventual mort prematura), és ell. Només ell.
A més, si et falta fermesa, si et sents insegur, has de pensar que no cedir als xantatges no és fer-li la vida més difícil. Al contrari: no cedir és donar-li la possibilitat, com a mínim la possibilitat (que l'aprofiti o no ja és una altra cosa), que un dia arribi a tenir una vida diferent, una mica més fàcil. Perquè no cedir de fet és ajudar-lo, convidar-lo, o obligar-lo, a buscar "altres maneres" d'enfrontar els seus problemes. Per difícil que sigui la seva vida (i saps que ho és molt, ho tens ben clar, i no li ho negues mai), ell ha d'entendre, ha d'assumir, que el responsable és ell. Que tu el pots ajudar, si primer "ell s'ajuda" (intentant fer-se responsable de la seva vida), però que aquesta possible ajuda teva està completament desvinculada de la dinàmica dels xantatges.
Perquè a més, si ell no assumeix això, encara que no es mati, el que no podrà fer serà viure, viure de debò. Perquè una vida subordinada a les manipulacions i esclava de les distorsions, de la impulsivitat, més que una vida és una desgràcia cronificada, continua. És així: si ell no fa aquests aprenentatges que ha de fer, si no és capaç de fer-lo, no tindrà mai una veritable vida, no la podrà tenir de cap manera. I, de passada, et destrossarà la teva vida (te la seguirà destrossant). I sigui dit de passada: permetre això, que te la vagi destrossant, també és donar-li a ell molt mal exemple (és, en definitiva, una forma més "de no ajudar-lo").
Com que el risc és real, quan arriba un nou xantatge la decisió no és fàcil. És com una aposta, o una loteria: la teoria i les estadístiques et diuen que això, no cedir en aquests casos, és el millor que pots fer. Però també et diuen que hi ha alguns casos en què els suïcidis s'acaben consumant.
Fa pocs dies, la Mercedes, després d'un nou xantatge al qual els seus pares no van cedir, es va suïcidar.
