Llegeixo el "Manual de psicopatología", de la Laura Martín i el Fernando Colina (La Revolución Delirante, 2020).
El llibre és de tapes dures i llom poc flexible i, com a conseqüència, incòmode de llegir, ja que costa mantenir les pàgines obertes. D'altra banda, les tapes, a més de rígides, són de cartró porós i gris clar, cosa que fa que, si no tens les mans ben netes, si bades potser hi deixis ditades, unes ditades que després ja no hi ha manera de treure-les: esdevenen "perpètues" (en els llibres de tapes més o menys setinades, sovint és fàcil de treure-les).
Com que jo de vegades llegeixo menjant, aquestes característiques del llibre les trobo molt inadequades: em compliquen mantenir el llibre obert i, a sobre, pateixo pel risc de deixar-hi les eventuals ditades. De manera que el dilema és, o ajornar la lectura, o afrontar la incomoditat i el risc de les taques.
Aquestes característiques que jo considero deficiències no crec que siguin tema de pressupost editorial, perquè hi ha edicions de llibres econòmics, amb lloms i portades flexibles, que suporten bé l'ús i alhora són fàcils de llegir (de passar-ne les pàgines i mantenir el llibre obert). Hi ha llibres barats i pràctics d'aquest tipus.
En el cas d'aquest llibre (i potser m'equivoco), a mi em dóna la sensació que el tipus d'enquadernació (tapes dures, tipus de relligat, i porositat de les tapes), té a veure potser amb el propòsit de donar una determinada imatge, com a llibre-objecte: el llibre potser s'ha pensat per tal que sigui un llibre "que quedi bé" damunt la taula (quan no el llegeixes), o a la prestatgeria.
És una tonteria, tot això que dic? Per què parlo tant de l'enquadernació, en lloc de parlar del contingut?
A veure, si passo al contingut, des del meu punt de vista aquesta rigidesa del llibre-objecte trobo que és un reflex d'una altra rigidesa, d'idees, de la qual ja n'he parlat altres vegades, quan parlo dels llibres del Fernando Colina i de la gent de la seva òrbita ideològica. M'hi he referit ja altres vegades, però en tornaré a fer un resum.
Els textos del Fernando Colina (i els d'altres persones ideològicament afins a ell), d'una banda em sedueixin, em semblen molt interessants, a causa de la importància que atorguen a "la paraula" i al tipus de relació professional-usuari en l'àmbit terapèutic. En aquest sentit, trobo que Fernando Colina diu coses d'una gran sensatesa, i que malauradament se senten poc. Ara bé, d'una altra banda, en canvi, amb el seu rebuig de tot el que faci el més mínim tuf de "biologisme", considero que afebleix la seva postura, ja que es situa en un punt podríem dir que "integrista". I amb aquest integrisme, en definitiva el que fa (considero jo) és limitar la qualitat de l'oferta de recursos que ofereix a les persones que reclamen la seva ajuda professional. Bé, com que d'això ja n'he parlat altres vegades, ara ho deixo així, només amb aquest resum (que d'altra banda no sé si és del tot encertat i clar, a causa de les presses i la brevetat).
Per acabar, repetiré també el que sempre dic quan parlo d'aquest tema: aquestes objeccions i visions crítiques no m'impedeixen aprofitar les parts i aspectes d'aquests textos que em semblen notables, que són moltes i valoro, ja que trobo que aporten unes perspectives imprescindibles, i que a més estan exposades amb una extrema sensibilitat i lucidesa.
De fet, és precisament per això que acabo de dir que, després que me l'haguessin suggerit, em vaig comprar aquest "Manual de psicopatología" de la Laura Martín i el Fernando Colina.
