Ho sento per la insistència, però la veritat és que la transcendència del tema la justifica, aquesta insistència, amb més motiu tenint en compte el desconcertant silenci que en general l'envolta, la poca atenció que se li dedica.
El sistema que vaig explicar, de restrenyiments severs acompanyats, de forma episòdica i regular, de forts laxants, és la realitat quotidiana de molts malalts institucionalitzats.
D'altra banda, avui (al marge de la majoria dels psiquiatres, que sembla que habiten en una altra dimensió), ja hi ha un consens general sobre que la microbiota, la població bacteriana dels intestins, té una importància innegable sobre l'estat de la ment. Segons quina sigui la composició d'aquesta microbiota (tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu), afavorirà un o un altre estat mental. És així perquè hi ha una doble connexió entre els intestins i el cervell, tant de tipus nerviós, a través del nervi vague, com de tipus sanguini, a través del sistema circulatori.
La composició de la microbiota intestinal és sofisticada, i quan es desequilibra d'alguna manera, genera repercussions sobre la resta del cos. I per tant, també sobre el cervell (per exemple, sobre els estats emocionals). Que la bona salut d'aquesta microbiota és important es recorda quan es prenen antibiòtics: després, sovint s'aconsella la ingesta de probiòtics, per tal d'afavorir la recomposició de la flora intestinal que l'antibiòtic ha malmès (una altra cosa és que aquests suplements siguin més o menys efectius, ara em refereixo a la teoria).
Un cop dit tot això, ara torno als restrenyiments, o més ben dit, al sistema cronificat i seqüencial de restrenyiments i laxants forts. Quin és el seu resultat? Doncs que cada vegada que es pren el laxant fort (en alguns casos cada setmana), s'evacua de cop bona part de la microbiota intestinal (o el que en pugui quedar i en l'estat que pugui estar, després d'aquestes sistemàtiques i repetides purgues).
Per tant, sembla que toca preguntar-se: quin serà el tipus de "comunicació" que hi haurà, en aquests casos, entre els budells i el cervell? Quina mena de missatges, via sistema nerviós i sistema circulatori, li arribaran al cervell? Quin tipus d'estat mental s'afavorirà?
I tal com ja vaig dir: ¿podria ser que de vegades el restrenyiment afavorit per un psicofàrmac, per exemple un antidepressiu (ja sigui durant la fase de restrenyiment, o la posterior, després de l'arrossegament de la microbiota a causa de la diarrea provocada), acabés generant uns efectes depressius d'igual o més envergadura que els efectes antidepressius que es volien aconseguir amb el medicament?
Una part important del problema és que els metges de capçalera, que són els que haurien de tenir aquesta visió de conjunt, de vegades no la tenen. I si la tenen, de vegades hi poden fer ben poc, ja que depenen dels especialistes. Per molt que puguin tenir aquesta visió de conjunt, ¿com podran gestionar aquest tema si, per la seva banda, el psiquiatre "segueix pautant el que creu que ha de pautar", desentenent-se de la rastellera d'efectes secundaris dels medicaments que recepta? ¿Quina és la situació del metge de capçalera, llavors, fins i tot en el cas que de vegades pugui pensar que els efectes secundaris potser no compensen (o sense el potser) els efectes principals (reals o presumptes) d'aquell medicament receptat pel psiquiatre? ¿Fins a quin punt estarà disposat a córrer el risc d'enfrontar-se al criteri de l'especialista? I el que és tant o més important: amb quina alternativa?
Aquest, de fet, és el gran problema, l'alternativa. Perquè l'alternativa a aquest embolic en general és força més complicada que l'opció de receptar pastilles. L'alternativa en general ha de ser "sistèmica", d'alguna manera "artesanal", i multifactorial (revisió de la medicació psiquiàtrica i d'altres patologies, suport psicològic i psicosocial, dieta, exercici, etc.). I si a sobre tenim en compte que el metge de capçalera potser té cinc minuts per gestionar cada visita, i a sobre després perd la pista de la persona fins que, quan toqui, hi ha una nova visita, no és difícil preveure quin és en general el resultat, sobretot en els casos (però no només) de persones institucionalitzades, pel que fa a aquest tema: pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants...
Com les altres vegades escric això mentre tinc molt present la història de l'Elisabet, morta fa poc. Mentre tinc present la seva vida tan marcada per la gran quantitat de psicofàrmacs que es prenia, per aquest cicle permanent de restrenyiments i laxants, i per les moltes conseqüències, físiques i mentals, d'aquesta dinàmica.
