Quin és el paper que de vegades els toca jugar els avis, quan els seus fills, amb problemes mentals, han acabat tenint també fills?
Cada cas és diferent; però en general és molt complicat. Perquè sovint, els avis, ja estan molt esgotats a causa de l'edat que tenen i del llarg calvari que arrosseguen des de fa anys a causa de la difícil, o "impossible", relació amb el fill o filla. I d'altra banda, saben que els nets no tenen la culpa de res, i per tant no se'n poden, o no volen, desentendre-se'n.
Penso en el Joan i la Maria, la filla dels quals, des de l'adolescència, els porta pel camí de l'amargura, i encara més des que va ser mare, de dos fills, dels quals des que van néixer se n'ocupa... quan se'n recorda.
Penso en la Carmina, i en la seva filla, amb el seu cap desballestat i amb tres fills de diferents pares amb diferents graus de tutela per part dels serveis socials.
Penso també molt en la filla de l'Antònia i el Manel, a punt de parir, mentre que ells ja han decidit i assumit que si les coses es compliquen (és el més probable), i els serveis socials intervenen, no reclamaran la tutela del net. Perquè no s'hi veuen amb cor, i ni tan sols creuen que sigui el millor per a ningú, tenint en compte la relació que té la seva filla amb ells, pèssima, espantosa. I ho diuen amb tristesa, amb una profunda i immensa tristesa.
He posat exemples de filles. Per descomptat també hi ha fills amb els caps desmanegats que acaben tenint fills. De fet, sovint es troben i s'ajunten, els caps poc equilibrats d'ells i elles (el Manel ho explica així: "Déu els cria, i el vent els amuntega"). I les parelles d'aquest tipus fan una combinació explosiva, en general efímera, de vegades amb el temps just per arribar a deixar descendència. Feina i preocupacions per als avis.
Les biografies dels pares immadurs i irresponsables, d'aquest tipus de pares (que sigui dit de passada, no són els únics pares irresponsables), en general no queden marcades per la paternitat com en el cas de les mares, ni de bon tros. Són molt més desentesos. I les famílies d'aquests fills potser també es miren diferent, des d'una mica més lluny, aquests problemes. En general, les famílies de les filles sempre són les més implicades, quan apareixen els nets. En general, després hi pot haver excepcions. I n'hi ha, i tant que sí.
Ens agradaria que la vida fos més amable, més previsible, més ordenada. I de vegades és un espant. I quan és espantosa, és difícil aconseguir estar una mica tranquil: veus el desgavell que t'envolta, i et vas adonant que, facis el que facis, no podràs impedir aquest desgavell que de vegades també et té atrapat a tu.
De vegades tens aquesta sensació, de què tot és un desastre. Una mena d'apocalipsi inevitable.
