Llegeixo "Art brut", de la Raquel Picolo (Voliaina Edicions, 2021), un relat novel.lat sobre l'experiència real de l'autora. Tant el tema, la salut mental (en concret les depressions), com el seu caràcter autobiogràfic, o més o menys autobiogràfic (no s'especifiquen les eventuals proporcions, i en qualsevol cas està disfressat de novel.la), fan que decideixi llegir-lo.
El que més m'agrada del llibre són algunes pinzellades, algunes frases i fragments, que trobo molt brillants. Tant pel que fa al seu contingut, "l'ingredient", com pel que fa a la seva forma literària: són com pedres polides després d'un treball de depuració progressiva (m'ho imagino així).
Abans de llegir-lo, una mica per casualitat he anat a una presentació del llibre; vaig veure l'anunci, i em va semblar que podia ser interessant (era la primera vegada que sentia el nom de l'autora). Després, el que fa que m'acabi de decidir a llegir el llibre és la insistència de l'autora, durant la presentació, en posar de manifest que no s'ha volgut limitar "a sortir de l'armari de les malalties mentals", sinó que des que va començar a pensar en aquest projecte, sempre va tenir clar que només tenia sentit si ho feia "a través d'un text literari". I aquesta voluntat es nota.
D'altra banda, un cop llegit el llibre crec que la seva aspiració s'ha quedat una mica a mig camí. Alhora, també crec que l'autora segurament té la capacitat per fer un text millor del que ha fet. Trobo que de vegades t'hi perds una mica (o jo m'hi perdo), de vegades sembla que falten referències, de vegades trobo que en sobren... Crec que la història és bona, i la intenció també, però la concreció, el resultat, no tant.
En qualsevol cas, m'agrada haver llegit el llibre. Però el que segurament no faré serà el que vaig pensar que faria el dia de la presentació: escriure a l'autora i comentar-li amb calma algunes de les coses que va explicar.
El dia de la presentació, ja ho he dit, encara no havia llegit el llibre. I després d'haver-lo llegit crec que tindria poc sentit, seria forçat, si l'escrivís i no li digués res del que dic avui aquí. Penso que potser a ella la incomodaria. No ho sé, potser m'equivoco, però mira, posats a equivocar-se, en aquest cas potser és millor que m'equivoqui contenint-me que parlant potser més del compte.
Ara bé, si ella continua escrivint i d'aquí a uns anys m'assabento que ha publicat un altre llibre sobre la seva experiència com a persona amb problemes mentals, buscaré el llibre i el llegiré. Perquè estic convençut de la seva capacitat per a escriure un text millor. La referència que he fet abans a frases i fragments del llibre, polides, brillants, colpidores, junt amb la seva decidida voluntat "de fer literatura" (en lloc de limitar-se a fer de testimoni) fan que estigui convençut d'això que dic.
