Vaig saber qui era Tim Guénard a través d'una entrevista que vaig llegir a La Vanguardia fa anys. Em va impressionar molt, i vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir el llibre autobiogràfic que havia escrit, "Más fuerte que el odio".
Més endavant em vaig assabentar que una neboda meva havia fet un treball sobre aquest llibre, i vaig pensar que, mira que bé!, que el treball (no sé si escollit o suggerit), fos precisament sobre aquest llibre. I vaig tornar a pensar que algun dia l'havia de llegir.
Van anar passant els anys, amb aquests "deures" pendents. Fins que, fa uns mesos, vaig tenir una gran alegria quan, a un punt d'intercanvi de llibres, hi vaig trobar el llibre. El vaig agafar ben content, i de seguida em vaig posar a llegir-lo.
L'anava llegint i m'agradava i interessava molt. Fins que vaig arribar més o menys a mig llibre i, llavors, vaig entendre per què a la meva neboda (i a la seva mare, que era qui m'ho havia explicat), els havia interessat i agradat el llibre. I és que, a partir de llavors, el llibre és sobretot la història de la conversió del protagonista: per a Tim Guénard, la salvació (la sortida del pou de l'odi, en el qual havia caigut a causa de tots els maltractaments rebuts), li arriba a través del descobriment de la figura de Jesús, del missatge cristià (no recordo que a l'entrevista que havia llegit feia anys hi hagués aquesta referència, tot i que potser sí que hi era, i l'he oblidat).
Res a dir, a cadascú li serveix el que li serveix, per anar tirant endavant per la vida. I si a una persona com Tim Guénard, amb una vida tan terriblement dura com la seva, la conversió va ser el seu agafador salvador, doncs de primera. Perquè d'agafadors tots en necessitem, un o un altre, el cas és que funcionin, mentre que la seva naturalesa concreta en principi és secundària.
Ara bé, el problema és que de vegades, com en la història de Tim Guénard, l'agafador religiós salvador va acompanyat del convenciment, i de la proclamació, "que l'únic agafador possible", autèntic, és el seu. I llavors, és clar, si l'actitud és aquesta, aquestes persones es fan una mica pesades (es moguin en un món religiós o no, tant se val).
Per descomptat, no vull dir que la referència religiosa no hagi de sortir al llibre. Al contrari, si no hi sortís seria una absurditat, un frau, ja que la història seria incomprensible. Però una cosa és explicar, i una altra predicar; una cosa és exposar uns fets, i una altra anar reiterant l'exposició... És a dir, el tema, la història, la cosa, és el to utilitzat, i el grau d'insistència.
Bé, aquesta és la meva fitxa del llibre de Tim Guénard. I alhora ho remarco: sóc conscient que allò que per a mi és menys interessant, o que em deceb més (la segona part, amb l'exaltació de l'agafador religiós, acompanyat de l'actitud proselitista de l'autor), és precisament el que sens dubte valoren més altres persones, per a les quals, la part bona de debò, la que li dóna sentit, la que els és de debò útil, la que els ajuda, és justament la segona.
Punt i final.
