Escriure des del caos, escriure sobre el caos, escriure caòticament... potser les tres coses alhora. Llavors, de vegades potser és difícil que allò escrit sigui llegible, tingui un contingut comprensible, assimilable, amb el qual poder establir un diàleg. El desordre, el soroll, la confusió, t'ho posen més difícil.
Los brotes negros, de l'Eloy Férnández (Anagrama, 2022), considero que té parts absolutament brillants, meravelloses esgarrifoses, terribles. I també "socialment necessàries", perquè cal que sigui coneguda, l'existència d'aquests estats que descriu:
"Con la mano abierta me golpeo en la cabeza a la altura del temporal izquierdo, justo por encima de la oreja, con un ruido seco. La primera bofetada no surte efecto. Vuelvo a golpearme más fuerte, más arriba. Esta vez noto una especie de resonar metálico. El dolor físico empieza a atenuar un poco el rumor de termitas en mi cabeza. Sigo con una tanda de bofetadas continuas mientras el llanto persiste y voy oyendo un pitido, como si se me hubieran tapado los oídos en un aterrizaje. El dolor en la piel se hace más intenso y me procura algún alivio, que se mezcla con una desesperación rabiosa al cuarto o quinto golpe, cuando siempre lamento carecer de ánimo para darme un puñetazo y dejarme inconsciente. En algún momento, en el trance creciente de los golpes, me ilusiono con la idea de romperme el cráneo. A veces la ronda de bofetadas no basta y entonces tengo que pegarme en la cara. Me doy mucho más fuerte de lo que nunca me ha pegado nadie, hasta sentir unas cosquillas oscuras. (...) Otras veces, cuando el sifón es más intenso, voy al baño, cojo con las dos manos la tapa de la papelera, que ya estaba rota cuando me trasladé al micropiso, y arremeto contra ella con la frente. Un golpe, dos, tres, hasta que empiezo a sentir un dolor oscuro y vagamente relajante."
Però alhora penso que l'Eloy s'ha confós o despistat una mica. Potser voluntàriament. Perquè el text, ho repeteixo, són uns apunts molt brillants, extraordinaris, sobre vivències i temes "d'interès universal", molt ben tractats, i molt ben escrits, absolutament colpidors, i sense data de caducitat a causa de la seva naturalesa. Això és indiscutible. Però els ha barrejat amb referències a temes molt temporals, efímers, anecdòtics. Prescindibles. I probablement aliens als interessos de la majoria dels lectors (perquè desconeixen el món o context al qual es refereix l'autor, o perquè aquest món no els interessa). Això, pensant en "lectors d'avui", perquè d'aquí a quatre dies, aquestes parts seran encara més inintel.ligibles, a causa de la manca de referents. De manera que seran "encara més palla"... És una llàstima, perquè no és fàcil, gens, parlar del tema que parla l'Eloy, i a sobre de la manera tan exposada com ell ho fa, i amb uns fonaments literaris sòlids com els seus.
Si fos amic de l'Eloy Férnández potser li diria això, li diria que em sembla que "en conjunt" hauria pogut aconseguir un text millor, si l'hagués revisat amb aquests criteris de la claredat global, l'eliminació de palla i la perdurabilitat. Li ho diria perquè, insisteixo una vegada més, poques vegades he llegit textos que expressin de forma tan contundent aquests estats mentals d'ansietat extrema, al límit de l'absoluta bogeria, acompanyats de violentes autoagressions... I és necessari, molt, que persones com ell donin aquest tipus de testimoni.
La feina de testimoni l'ha fet molt bé. L'únic que dic és que (des del meu punt de vista), encara l'hauria pogut fer millor. De fet, només li hauria calgut fer una feina final de poda, d'eliminació de tot allò que no és essencial i que alhora és caducable.
