"Todos tenemos ansiedad de vez en cuando, y eso hace que el potencial comercial de los fármacos que la tratan sea enorme. (...) Evidentemente, lo ideal sería enseñar a la gente a tolerar la ansiedad y hacerle frente. En términos de equilibro entre beneficios y peligros, la psicoterapia es mucho mejor que los fármacos, y aun así, los tratamientos farmacológicos son mucho más habituales que la psicoterapia." Peter C. Gøtzsche (1)
A la taula del bar, tres dones. Les tres tenen més de seixanta anys. Les tres tenen problemes depressius i d'ansietat. Les tres es mediquen: aquest és el tema de conversa, quan jo arribo.
Fa anys que les conec. A elles, i les històries de les seves vides, les tres marcades per unes filles amb biografies molt complicades.
De les tres, una diu que la medicació antidepressiva que es pren no li fa efecte. Les altres li diuen que hauria d'anar al psiquiatre, per tal que li revisi la medicació, ja que potser ha de variar les dosis, o canviar de medicament.
Al cap d'una estona de sentir-les parlar de medicaments i de psiquiatres, hi fico cullerada. Li dic, a la que s'està prenent l'antidepressiu que diu que no li funciona, que si a més d'anar al psiquiatre i prendre's medicaments, fa alguna altra cosa.
"Quina altra cosa?" Em pregunta.
Li dic que buscar ajuda psicològica, ja que ella mateixa diu que la causa dels seus problemes depressius i d'ansietat li venen de la por, el malestar, la inseguretat que li generen la complicada vida de la seva filla. I que, per tant, el que li caldria seria aprendre a gestionar d'una altra manera aquesta situació adversa (la vida complicada de la seva filla), i les emocions que li provoca.
Ella es defensa, diu que és normal que pateixi, a causa dels problemes de la filla: "Sóc la seva mare!"
Ara faig un incís, un parèntesi. Aquesta conversa, amb algunes variants, l'hem tingut ja altres vegades. Junts, o potser només amb una de les tres. És com si en aquests casos cadascú interpretés un paper d'un guió ben definit fa temps. Sempre el mateix paper, amb absoluta fidelitat al text. Elles el seu paper, i jo el meu. I cada vegada igual, com "el dia de la marmota"... Tanco el parèntesi i segueixo amb el guió.
Jo insisteixo (segueixo amb el meu paper); li dic que si la normalitat és la que diu, "que el normal és que una mare pateixi", potser el que convé és deixar de ser normal, procurar-ho, rebutjar seguir amb aquesta normalitat esclavitzadora. Això no és fàcil, és clar, però tampoc ho és gens, viure amb el pes permanent d'aquests malestars, patint depressions i ansietats. I que per tant, com que ella ja sap que la seva depressió i ansietat són d'origen reactiu, sembla que el que hauria d'intentar hauria de ser desactivar la reacció, aquest automatisme que l'enfonsa.
Reitero que aquests canvis no són fàcils, que costen molt. Ho subratllo bé. Però alhora dic que de mica en mica es poden fer avanços: amb ajuda psicològica, amb enfocaments diferents de la realitat, amb pràctiques d'atenció plena, amb maneres diferents d'ocupar el cap, amb estratègies que desmuntin els automatismes mentals que acaben duent a l'ansietat i la depressió...
"Sí, hauria de fer alguna cosa d'aquestes", diu ella. Ho diu així, "hauria". Igual que altres vegades: "Hauria..."
Quan arribem a aquest punt, penso que potser és millor que avui no insisteixi més. I callo.
Al cap d'una estona, les tres han tornat al punt inicial de la seva conversa: les seves filles, amb les seves vides complicades, i com els afecta. I el tema dels medicaments, que elles, les mares, es prenen. Es compadeixen i autocompadeixen: entre elles "s'entenen". Sembla que són incapaces de sortir d'aquest posicionament. O potser passa que, d'alguna manera, no volen, perquè pensen que, si no patissin, "serien males mares"...
Ens han educat bastant malament, pel que fa als rols que ens toquen. I si no sabem "deseducar-nos" de les educacions que ens esclavitzen, ho tenim mal parat. Sobretot en el cas de les mares, especialment en el seu cas, sovint incapaces d'agafar amb més energia (i més profit), el timó de les seves vides, sense sentir-se culpables pel fet de pensar "que elles" també són importants: elles, els seus propis espais, el seu benestar.
Maleducades així, moltes mares esdevenen dones desvalgudes, amb només una alternativa, en aquests casos: "Si la meva filla canviés..." Tot es redueix a esperar. És una alternativa "màgica": l'eventual canvi (que "alliberaria" les mares), naturalment és cosa de les seves filles. I si les filles no volen o no són capaces de canviar, tots els desitjos del món de les mares són estèrils.
Aquestes mares en general poden entendre els raonaments, si algú els hi exposa, però les seves emocions són tan intenses que els impedeixen "posar en moviment els raonaments": fer que els raonaments es converteixin en accions, en accions que introdueixin canvis significatius en les seves vides, i que, d'aquesta manera, les seves vides siguin una mica més fàcils, menys doloroses.
Abans la gent resava, ara "desitja"; al capdavall, hi ha poca diferència, són diferents formes d'una mateixa actitud, d'acceptació, de sotmetre's al "desempoderament", de no revoltar-se en contra d'ell. En aquest cas el resultat són mares tristes, ansioses, deprimides i medicades (quan parlo amb elles parlo poc de medicaments, només dic que, amb un treball personal d'aquest tipus, potser no els en caldrien tants; ho dic com de passada, sense insistir-hi).
El seu és un viure estèril "en el sofriment". Estèril perquè no resol res. O més ben dit, pitjor que estèril: destructiu. Perquè elles pateixen (inútilment, cal subratllar-ho), i l'únic resultat tangible és que, a causa del patiment, la seva vida és pitjor. No tenen ni el consol de poder pensar que, "gràcies al seu propi patiment", la vida de la filla és una mica millor. Ni això.
(1) Psicofármacos que matan y denegación organizada. Institute for Scientific Freedom, www.scientificfreedom.dk, 2022. PDF (p. 155). Sobre els antidepressius:
"Son varias las razones por las cuales el efecto de los antidepresivos ha sido sobrevalorado. Afirmar que tienen efectos beneficiosos en muchos pacientes otorga prestigio y dinero, mucho dinero. (...) Prácticamente todos los ensayos clínicos con psicotrópicos son defectuosos (...) Esto ya se detectó hace décadas, pero los ensayos y las revisiones de medicamentos han seguido ignorando el problema, seguramente porque los psiquiatras tienden a ignorar todo aquello que ponga en peligro los mitos que con tanta devoción han construido alrededor de su profesión." (p. 60)
