"Volverme loco es de lo mejor que me ha pasado". És el títol de l'entrevista que li va fer Ima Sanchís a Ángel Martín (La Vanguardia, 21/7/2022). Al llibre "Por si las voces vuelven" (Planeta, 2021), Ángel Martín també diu el mateix.
Fa uns mesos em vaig referir a aquest llibre (1). Vaig comentar la valentia del seu autor pel fet de parlar obertament i descarnadament dels seus estats d'extrema ansietat. També vaig fer esment d'allò que per a mi és un desencert del llibre, la incorporació d'algunes referències i divagacions que, en lloc de millorar el text, el devaluen. I crec que el fan menys perdurable. Però em vaig oblidar de comentar aquest altre tema, el del títol d'aquesta entrevista. Considero que aquest tema, tractat com ell el tracta, és un desencert. Sobretot, perquè no ajuda les persones que han tingut la desgràcia de ser víctimes de la "bogeria", no només de manera puntual com ell, sinó més permanent. A dins de l'entrevista, la frase del títol segueix així: "... te quedan herramientas que te permiten reconstruirte de una forma más consciente" (després de "tornar-te boig" i recuperar "el seny"). La majoria de gent "boja", és a dir, que pateix paranoies invalidants, deliris, obsessions de persecucions, etc., o que sent veus, olors, o té altres percepcions "inexistents" (només reals a dins del seu cap), és a dir, que té brots psicòtics, com que s'ho passen molt malament, si un dia poden superar aquest estat (sigui de forma temporal, episòdica o definitiva), el que senten és un immens alleujament: han aconseguit sortir de l'infern! I llavors no tenen gens d'interès en treure lliços dels brots de bogeria... llevat de l'aspecte preventiu, d'intentar que aquests brots no es repeteixin, a causa del trasbalssadors que són si es produeixen. Les persones que surten de l'infern de la psicosi (cal subratllar que gairebé sempre és sinistra, amenaçadora, terrorífica...), en general aspiren, senzillament, a una vida "el més normal possible". Per exemple, la que tenien abans del brot: un tipus de vida "quotidiana". Un tipus de vida que, segons sembla, Ángel Martín menysté, a causa de la naturalesa tranquil.la, poc espurnejant, poc rellevant, més aviat anodina, etc. d'aquesta vida "no boja". Bé, segur que hi ha "altres Ángel Martín", persones com ell, amb el seu punt de vista, però no són en absolut la majoria. La majoria de gent que ha estat a l'infern, al que aspira és a "la tranquil.litat de la normalitat". Una altra cosa és que "per a Ángel Martín" la seva autoexplicació, de la seva crisi, li sigui útil. A ell. I, per tant, és respectable que, si vol, s'expressi així: "en benefici propi". Però confondre el cas concret (el seu) amb el de la majoria, generalitzar d'aquesta manera, considero que és generar confusió. I de confusió ja n'hi ha prou, en el món dels problemes mentals, no cal afegir-hi més benzina. Ho resumeixo. No crec que titulars com els de l'entrevista, o continguts com el del llibre (pel que fa a aquest aspecte concret), siguin beneficiosos "per a la causa de la gent boja". De tota manera, torno a dir el que ja vaig dir i que avui també he dit ja: hi ha aspectes del seu llibre, i de l'entrevista, molt valuosos, aportacions d'una importància indiscutible de cara a fer presents els problemes que poden torturar la ment, com ara els desbordaments de l'ansietat, de vegades d'efectes catastròfics. Per aquesta banda, cal agrair-li molt a Ángel Martín el seu valent testimoni, tant el del llibre com el de l'entrevista. -- (1) 16/2/2022: https://horitzontal.blogspot.com/2022/02/por-si-las-voces-vuelven.html