"Les medecines curen o provoquen qualsevol malaltia." Joan-Ramon Laporte (2)
Fabricar fàrmacs és diferent de fabricar patinets, arracades o baldufes. També és obvi que les empreses farmacèutiques no són fundacions sense ànim de lucre, de manera que no és censurable que vulguin fer diners. Però les empreses farmacèutiques són un tipus d'empreses especials: fan negoci amb la salut i la vida de les persones, de manera que no poden, no se'ls ha de permetre, que subordinin la salut de les persones als seus guanys econòmics.
Durant el tràmit d'aprovar un nou medicament no es demana que sigui millor "que el millor medicament ja disponible", sinó només "que sigui millor que no res", és a dir, millor que un placebo (però això no s'explica a cap prospecte). El resultat és que hi pot haver malalts (molts estan en aquesta situació) als quals se'ls acaba receptant medicaments més ineficaços, amb més efectes secundaris i més cars que d'altres ja disponibles (tot això, "gràcies" a les campanyes de propaganda de les farmacèutiques i a la permissivitat dels organismes reguladors).
És molt més fàcil que s'aprovi un nou medicament que no ha demostrat ser millor que els anteriors i del qual se n'ignoren efectes secundaris, que retirar-ne un de nou que ha demostrat ser inútil o desproporcionadament perillós. Fer marxa enrere implica reconèixer que abans es va cometre un error, i els organismes reguladors (a banda de la pressió de les empreses) són molt orgullosos, es pensen que dissimulant els errors conserven la credibilitat, quan de fet és al revés. El resultat és que quan es retira algun medicament és perquè la seva perillositat és escandalosa i inocultable (però molts medicaments que "només" són inútils, o moderadament dolents, segueixen autoritzats i receptant-se).
Les estadístiques, la manipulació de dades, sovint són molt importants. Per exemple, si un grup de malalts té un 4% de possibilitats de patir una determinada complicació important, si hi ha un medicament que redueix el 4% al 2% es pot publicitar que té una eficàcia del 50% (ja que les quatre complicacions es redueixen a la meitat). Però la reducció real és només del 2%, ja que per aconseguir-la s'han de tractar el 100% dels malats, perquè no se sap quins del 100 patiran les complicacions. I, per tant, el 98% dels malalts s'estaran prenent un medicament que no els serveix de res... però que de propina pot deteriorar més la seva salut, a causa dels seus efectes secundaris. Doncs bé, aquest tipus d'argumentacions enganyoses, de malabarismes estadístics, són d'allò més habituals a l'hora de presentar resultats. Quan fan això les farmacèutiques tècnicament potser no diuen cap mentida... però enganyen descaradament.
Tot això no suposa només un perjudici per als malalts individuals, sinó també per al conjunt de la societat: totes aquestes polítiques opaques i còmplices dels interessos de les farmacèutiques repercuteixen en la factura de la Seguretat Social, ja que evidentment l'objectiu de les farmacèutiques és molt clar: si poden introduir un fàrmac que val deu vegades més (i que potser fins i tot és pitjor) que un de ja existent, hi guanyen elles i hi perdem tots.
Són només algunes pinzellades: una relació exhaustiva de tots els aspectes conflictius requeriria molt més espai. Són només unes pinzellades per posar en evidència aquesta situació bastant descontrolada en què sovint els interessos comercials de les farmacèutiques són més importants que la salut de les persones. (4) (5)
Qualsevol que tingui curiositat i ganes d'aprofundir en aquest tema ho té relativament fàcil. Per sort, a més de gent deshonesta també n'hi ha d'honesta: persones que es dediquen a analitzar aquest món opac i corrupte de les farmacèutiques, a airejar les seves relacions (de vegades vergonyoses) amb les agències de medicaments, els seus vincles amb les universitats (sovint amb aspectes molt discutibles), amb les associacions de malalts (que moltes vegades són manipulades), etc. Per sort, avui podem accedir a treballs crítics d'aquest tipus, seriosos, independents, que ens donen una altra visió de les coses. (6)
(1) David Healy (psiquiatra i farmacòleg anglès). El País, 22/03/2005
(2) Joan-Ramon Laporte (cap de farmacologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron). La Vanguardia, La Contra, 24/01/2011
(3) Carme Valls (endocrinòloga del Clínic). 'Pastilla busca malaltia', Sense ficció, TV3, 19/04/2016
(4) Per exemple: el 2012 GlaxoSmithKline va haver de pagar tres mil milions de dòlars a causa de l'ocultació d'informació del seu antidepressiu Paxil. Més recentment, Novartis 390 milions de dòlars després de ser acusada de subornar els metges perquè receptessin els seus medicaments. Són només dos exemples, i el problema és que aquestes multes no eviten les males pràctiques, ja que els beneficis són molt més grans.
(5) Un exemple diferent són les condicions dels assajos que fan les farmacèutiques del primer món al tercer món, ja que allí els requisits de seguretat són més baixos ("El jardiner fidel", la novel.la de John Le Carré i la pel.lícula homònima de Fernando Meirelles, basades en un fet real són una manera fàcil d'acostar-se a un problema que malauradament persisteix).
(6) Per exemple: "Medicamentos que nos enferman e industrias farmacéuticas que nos convierten en pacientes", Ray Moynihan i Alan Cassels, Brotes Verdes, 2006; "Contra Hipócrates", Kurt Langbein i Bert Ehgartner, Ed. Volter, 2004.
