"Empezaron a preocuparse seriamente por mí un par de días después de que todos nos empastilláramos, pero esperaban que acabara poniéndome bien. Se aseguraban de que nunca estuviera solo, y me hablaban un montón. No podían hacer mucho más. Pero el tiempo pasaba y las cosas empeoraban en vez de mejorar. Cuando Simón me bajó al pueblo, diez días después de comernos el tripi, yo no había comido nada ni había dormido nada en los últimos cuatro días. Algo había que hacer."
És una cita de "Expreso al paraíso. Memoria de una locura" (1), el relat autobiogràfic de Mark Vonnegut sobre el seu brot psicòtic quan tenia uns vint anys. La cosa passa entre els Estats Units i el Canadà a finals dels anys seixanta del segle passat, en una comuna rural ben proveïda de munició psicoactiva.
Pocs anys després, a mitjans dels setanta, històries semblants les vivia jo. O potser hauria de dir que "les observava", ja que la meva trajectòria neorural va ser una mica atípica, en relació "amb les normalitats" dominants entre les persones d'aquests col.lectius alternatius llavors etiquetables, aquí, com a "hipis" rurals. Atípica, en part, a causa de la meva tendència, llavors, a una solitud extrema. I en part a causa del meu "excés de racionalitat", que feia que no em temptessin gens segons quina mena d'opcions o experiments.
El llibre m'agrada, i alhora de vegades em cansa; trobo que de vegades s'estén molt sobre aspectes que són necessaris per contextualitzar la història, però que a causa d'un excés de protagonisme o extensió, resten en lloc de sumar.
Alhora, el relat em porta molts records, alguns tristos. Per exemple, mentre llegeixo recordo el Lluís, llavors policonsumidor habitual. Potser uns quinze anys després, el van trobar mort a casa seva, crec que dies després de morir.
Recordo també l'Eduard, que a causa d'una dosi d'LSD es va passar unes setmanes psicòtic, pensant-se que era un profeta que havia de salvar el món. Mentrestant, una amiga bona samaritana s'ocupava d'ell. Fins que al final, esgotada ella, va haver d'avisar a la família, que el va anar a buscar, i va acabar ingressat en un psiquiàtric, fins que va tornar a tocar de peus a terra.
O el Copis, que com el Lluís també era un gran consumidor de diferents substàncies, i que es veu que també va acabar en un psiquiàtric. A aquest li vaig perdre la pista.
Els tres tenien creences pintoresques, poc o molt fantasioses o esotèriques... Amb els tres m'hi havia relacionat, hi havia tingut diferents graus d'amistat, havia estat a casa d'ells, en poblets petits, isolats. Tenien caps curiosos, vides curioses, però eren bona gent.
I podria allargar aquesta llista de tres amb altres noms i altres històries, perquè eren moltes les persones que llavors jo coneixia que feien vida de "hipis" i que consumien una cosa o altra psicoactiva, i a les quals els consums els van afectar de maneres diferents. D'alguns, encara ara, de vegades, a través de terceres persones n'he sabut alguna cosa.
No vull dir que el consum de substàncies, els esoterismes, els panteismes i altres ismes curiosos afectessin tothom, en aquell món de neorurals, durant aquells anys; també hi havia persones que en vivien bastant al marge, que tocaven bastant de peus a terra. Com jo. Hi havia de tot.
Però la proporcio dels altres era elevada: persones amb un "alternativisme radical" curiós, amb creences peculiars o insòlites, acompanyades sovint de diferents graus de fonamentalismes, i sovint aficionades a les substàncies psicoactives. D'aquestes persones, llavors més o menys "penjades", avui algunes sobreviuen amb una farmaciola a casa seva provista d'antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics... aquestes substàncies que, fa dècades, maleïen, criticaven i desqualificaven de manera rotunda. La vida és dura, i de vegades el primer que colpeja és l'orgull.
De vegades penso que si jo me'n vaig escapar, de tot allò, va ser una mica per casualitat. I altres vegades penso que si me'n vaig escapar va ser perquè (tal com ja he dit) se'm feia massa estrany, aquell món mental, a causa de la meva sobredosi de racionalitat.
O potser no, potser, si me'n vaig lliurar, va ser sobretot a causa de la meva sobergueria, que de la mateixa manera que havia fet que volgués ser diferent de la gent normal, urbana (la que havia deixat a la ciutat, amb les seves oposicions, feines, convencionalismes, etc.), llavors també em portava a voler ser "diferent dels diferents", és a dir, alhora diferent d'aquells neorurals dels quals jo "en formava part i alhora no en formava part".
(1) Libros del Kultrum / Sinónimo de Lucro, 2022 (p. 163). L'edició original en anglès és de 1975, cosa que cal tenir en compte, en relació amb diferents opinions exposades al llibre.
