Haig d'anar a la perruqueria

Torno a la mare de fa poc, amb la que he parlat més d'una vegada. Una d'aquestes vegades m'explica que el seu fill primer li ha demanat, i després exigit, diners per anar a la perruqueria, i ella els hi ha donat.

- Per què els hi has donat? No dius que a casa no fa res, a banda de menysprear-te i insultar-te, a tu i al teu marit?

- Sí, però no té dret a anar a la perruqueria? No té dret a què li tallin els cabells tal com a ell li agrada? No té dret a sentir-se bé, "segons la seva personalitat"?

Parlar amb gent té aquests al.licients (per dir-ho d'alguna manera), perquè sempre tens l'oportunitat de sentir absurditats i despropòsits nous, sorprenents...

- Però a veure, la personalitat està als cabells? De quin cap et sembla que s'ha d'ocupar, el teu fill, del cap de pentinar, o del cap de pensar bé? ¿La personalitat del teu fill depèn de la llargada, el modelat i el color dels cabells? ¿I potser va canviant de personalitat, cada vegada que va a la perruqueria? ¿I els calbs, no tenen personalitat? ¿No veus que quan ell t'exigeix diners per anar a la perruqueria, si els hi dones (els hi dones perquè no vols enfrontar-t'hi, o perquè tu també tens aquesta tonteria al cap de la personalitat i els cabells pentinats segon com...), el que fas és impedir "que la seva personalitat de debò" pugui madurar una mica? 

Aparentment, la mare està preocupada perquè, quan el fill es mira al mirall, se senti a gust. I, en canvi, també aparentment, sembla que no la preocupi tant que el fill la insulti, que li exigeixi diners (i que de vegades els hi robi), que a casa no faci res, que sigui un dropo, que entri i surti quan li dona la gana, etc. 

D'altra banda, la mare té clar que el fill hauria d'anar a un psicòleg, diu que ho necessita, que li aniria bé, però que el fill diu que no hi vol anar. 

- Tens raó, el teu fill hauria d'anar a un psicòleg, però no el pots obligar que hi vagi, i si l'obligues, no ho aprofitarà, no li servirà de res. Si un dia hi va ha de ser perquè sigui conscient de la necessitat d'anar-hi, i perquè tingui la voluntat de canviar coses. Si no és així, si hi va només perquè tu vols que hi vagi, serà una pèrdua de temps. I de diners. Per tant, de moment, és millor que et gastis aquests diners anant tu al psicòleg, que també et convé, per tal que et doni eines per gestionar aquesta situació tan complicada. Eines tant per desaprendre tot el que tens mal après, com eines per aprendre a funcionar d'una altra manera en relació amb el teu fill. 

- Sí, segurament tens raó.

- Pensa-hi, t'aniria bé anar a un psicòleg, un psicòleg que t'ajudi a interioritzar que no has de tolerar de cap manera que el teu fill et maltracti. Perquè que ell tingui una vida desgraciada no vol dir que forçosament tu també l'hagis de tenir, que hagis de viure sempre d'aquesta manera reactiva. Segurament un bon psicòleg et podria ajudar a canviar coses, a reivindicar-te, a consolidar-te. Tant en benefici teu com, també, "del teu fill". Perquè si tu ets coherent, si et fas respectar, si li poses límits i compleixes el que li havies dit que passaria si els traspassava, li faràs un favor, al teu fill. Un favor immens. Perquè quan el teu fill t'insulta i et maltracta, alhora, de manera inconscient, t'està reclamant amb desesperació que li posis límits. És el mateix que passa amb els nens petits, i en aquest sentit ell ho és. També és veritat que, si fas les coses diferent, no tindràs cap garantia que ell reaccioni, que es comenci a fer responsable de la seva vida... Aquesta garantia no la tindràs, però ell, no ho dubtis, tindria més possibilitats de reaccionar.

Això també és violència

"Estic molt cansada d'ell", diu una mare del seu fill de vint anys. "Tenir-lo a casa és molt esgotador, fa el que vol, em menysprea, però per sort no és violent".

- M'havies dit que de vegades t'insultava...

- Sí, quan s'enfada m'insulta, i em culpa de tot; perd el control, i llavors diu barbaritats, m'amenaça, fins i tot em diu que em farà mal. La veritat és que en aquests casos li tinc molta por.

- Doncs això, aquest comportament d'ell, també és violència.

- Però fins ara no m'ha pegat mai.

- D'acord, fins ara no, però has dit que de vegades tens por, por que t'acabi agredint. I no tenim per què viure amb aquesta por. A més, potser un dia ho acabarà fent, agredir-te. Perquè la violència verbal, que per descomptat també és violència, afebleix l'autocontenció. No pot ser que tu visquis amb por. No li hauries de tolerar els insults, ni les desqualificacions, que no et respecti. Li hauries de dir que si segueix així, no el vols a casa, que haurà de marxar. Més ben dit, li hauries de dir que, si no es corregeix, el faràs fora de casa, tant si vol com si no vol. Però és clar, si li dius això, no hauria de ser només una amenaça, sinó que hauries d'estar disposada a fer-ho.

- Però jo no soc capaç de fer-lo fora de casa; què faria, pobre, al carrer? Encara tindria més problemes, i segur que es ficaria en més embolics.

- El responsable de la seva vida és ell, no tu. Això ho has de tenir ben clar. I si ell no ho té clar, és un problema que ha de resoldre ell. D'altra banda, si no ets capaç de posar-li límits, sobretot no l'amenacis amb coses que després no faràs. No li has de dir mai res que no siguis capaç d'executar. Per tant, segurament hauries d'enfortir-te tu, aprendre a ser capaç de posar aquests límits. A més, tolerant els abusos i maltractaments del teu fill no li fas cap favor a ell; al contrari, li reforces aquesta manera desgraciada i insuportable de ser. Si tu no li poses límits, ell interioritza que els insults i les amenaces són normals. És a dir, no li dones l'oportunitat de canviar. "No l'ajudes". Potser et sembla que l'estimes molt, però no ets (si ho vols amb aquestes paraules), "una bona mare", en relació amb aquesta situació. 

- Sí, però és molt difícil...

- És clar que ho és, ningú no ha dit que sigui fàcil. ¿Però que no ho és, també molt difícil, seguir a dins de l'infern d'ara? A més, pot ser que un dia passi això que dius que et fa por: que t'acabi pegant. És això, el que vols? Seguir vivint amb aquesta por i aquest risc? I amb la tristesa, com a mare, que el teu fill segueixi vivint amb els seus descontrols, sense aprendre res... Posar-li límits és la manera més adequada, i més urgent, actualment, d'actuar com una bona mare. No et confonguis. D'altra banda, i disculpa que t'ho digui així de clar, si no pots o no vols fer l'esforç de fer això, llavors si més no potser hauries d'aprendre, potser, a no lamentar-te; perquè lamentar-se i no fer res no és que no serveixi de res, és encara pitjor, perquè et rabeges en la teva desgràcia i encara la fas més gran i feixuga.

(Crec que és obvi que les referències "a ser una bona mare" d'aquesta història no es poden interpretar de cap manera com un aval al paper de "la mare cuidadora per obligació", ja que ho he plantejat precisament al revés. D'altra banda, en relació amb els pares, que haurien de ser corresponsables quan hi ha problemes familiars com aquests, pot ser  que n'hi hagi o no, de pares, i que si n'hi ha, llavors pot ser que s'inhibeixin. En qualsevol cas, si ens importen els fills, amb ajuda o sense, no ens queda més alternativa que arremangar-nos i mirar de posar ordre... En aquest cas concret sí que hi ha pare, i present. Però el que passa és que la mare el té completament desautoritzat i marginat. No he afegit aquest "detall" abans per tal de no fer massa complicada la història, però alguna altra estona sí que parlaré de quan passa això, perquè embolica molt les situacions, tant quan és la mare que desautoritza el pare com a l'inrevés. Tal com diuen les Lleis de Murphy, "qualsevol cosa que sigui complicada sempre ho pot ser encara més"...)

Repressions inconscients

És una reunió sobre problemes de salut mental i addiccions. Després que hagin parlat les altres persones em pregunten què en penso, del que s'ha anat dient. Ho explico i, durant l'explicació faig un incís, per completar-la amb un exemple, i quan vull tornar a agafar el fil principal m'adono que he oblidat el punt on estava. Ho dic, i alhora intento fer memòria.

Llavors, una psicòloga que també participa a la reunió intervé, diu que el que m'ha passat és un exemple d'un episodi o record complicat i que, per aquest motiu, de manera inconscient, he tingut aquest oblit.

Em deixa bocabadat, trobo una estupidesa, el que diu. Per dues raons. La primera és que no em coneix de res, és el primer dia que la veig, no sap res de mi, a banda del poc que he dit abans del meu lapsus. La segona és que sempre he tingut mala memòria (o mala memòria d'aquest tipus, perquè de memòries n'hi ha de diferents): quan explico alguna cosa, i també "quan me l'explico a mi mateix" (quan només la penso), si introdueixo una idea subordinada, sobretot si m'hi entretinc, de vegades després no recordo on havia fet la interrupció, què estava dient.

M'ha passat sempre (sempre en un sentit històric, no vull dir que em passi sempre que faig un incís d'aquests), i tot i que és molest, no hi dono gaire importància. Ho tinc ben identificat: si passo de A a B, pot ser que després, si vull tornar a A, no recordi "què era o on era", perquè B m'ha tapat A, s'hi ha sobreposat. Sobretot, si no he tingut la previsió de memoritzar "l'ancoratge".

De manera telegràfica, i no sé fins a quin punt prou entenedora, després de la intervenció de la psicòloga explico això, alhora que em sento una mica ridícul pel fet d'estar-me explicant, ja que sembla que sigui un nen petit defensant-se de l'acusació de la mestra.

Ella encara fa un altre comentari, que no acabo d'entendre. Però jo ja no dic res més, i la reunió segueix endavant.

D'aquesta psicòloga no en sabia res, només que és una persona important, en aquestes reunions. De manera que em desanima una mica, el que ha passat, no pel fet que m'hagi assenyalat, cosa que em preocupa poca, sinó perquè a causa del seu protagonisme i influència en les reunions, m'adono que aquestes reunions (són periòdiques), poden estar condicionades per aquest tipus de pensament seu (psicoanalític?), quan les explicacions de vegades poden ser molt més senzilles.

D'altra banda, penso que aquest tipus d'incidents també són una possibilitat d'aprenentatge: aprendre a entomar intervencions com aquesta, entomar-les de la manera més relaxada i constructiva possible. A més, val a dir que, a banda d'aquest incident, altres coses que ella diu són d'una gran sensatesa, del tot oportunes i útils, en relació amb el que és la convivència amb persones amb malestars mentals i problemes d'addiccions.

De moment, a la pròxima reunió hi aniré.