"Estic molt cansada d'ell", diu una mare del seu fill de vint anys. "Tenir-lo a casa és molt esgotador, fa el que vol, em menysprea, però per sort no és violent".
- M'havies dit que de vegades t'insultava...
- Sí, quan s'enfada m'insulta, i em culpa de tot; perd el control, i llavors diu barbaritats, m'amenaça, fins i tot em diu que em farà mal. La veritat és que en aquests casos li tinc molta por.
- Doncs això, aquest comportament d'ell, també és violència.
- Però fins ara no m'ha pegat mai.
- D'acord, fins ara no, però has dit que de vegades tens por, por que t'acabi agredint. I no tenim per què viure amb aquesta por. A més, potser un dia ho acabarà fent, agredir-te. Perquè la violència verbal, que per descomptat també és violència, afebleix l'autocontenció. No pot ser que tu visquis amb por. No li hauries de tolerar els insults, ni les desqualificacions, que no et respecti. Li hauries de dir que si segueix així, no el vols a casa, que haurà de marxar. Més ben dit, li hauries de dir que, si no es corregeix, el faràs fora de casa, tant si vol com si no vol. Però és clar, si li dius això, no hauria de ser només una amenaça, sinó que hauries d'estar disposada a fer-ho.
- Però jo no soc capaç de fer-lo fora de casa; què faria, pobre, al carrer? Encara tindria més problemes, i segur que es ficaria en més embolics.
- El responsable de la seva vida és ell, no tu. Això ho has de tenir ben clar. I si ell no ho té clar, és un problema que ha de resoldre ell. D'altra banda, si no ets capaç de posar-li límits, sobretot no l'amenacis amb coses que després no faràs. No li has de dir mai res que no siguis capaç d'executar. Per tant, segurament hauries d'enfortir-te tu, aprendre a ser capaç de posar aquests límits. A més, tolerant els abusos i maltractaments del teu fill no li fas cap favor a ell; al contrari, li reforces aquesta manera desgraciada i insuportable de ser. Si tu no li poses límits, ell interioritza que els insults i les amenaces són normals. És a dir, no li dones l'oportunitat de canviar. "No l'ajudes". Potser et sembla que l'estimes molt, però no ets (si ho vols amb aquestes paraules), "una bona mare", en relació amb aquesta situació.
- Sí, però és molt difícil...
- És clar que ho és, ningú no ha dit que sigui fàcil. ¿Però que no ho és, també molt difícil, seguir a dins de l'infern d'ara? A més, pot ser que un dia passi això que dius que et fa por: que t'acabi pegant. És això, el que vols? Seguir vivint amb aquesta por i aquest risc? I amb la tristesa, com a mare, que el teu fill segueixi vivint amb els seus descontrols, sense aprendre res... Posar-li límits és la manera més adequada, i més urgent, actualment, d'actuar com una bona mare. No et confonguis. D'altra banda, i disculpa que t'ho digui així de clar, si no pots o no vols fer l'esforç de fer això, llavors si més no potser hauries d'aprendre, potser, a no lamentar-te; perquè lamentar-se i no fer res no és que no serveixi de res, és encara pitjor, perquè et rabeges en la teva desgràcia i encara la fas més gran i feixuga.
(Crec que és obvi que les referències "a ser una bona mare" d'aquesta història no es poden interpretar de cap manera com un aval al paper de "la mare cuidadora per obligació", ja que ho he plantejat precisament al revés. D'altra banda, en relació amb els pares, que haurien de ser corresponsables quan hi ha problemes familiars com aquests, pot ser que n'hi hagi o no, de pares, i que si n'hi ha, llavors pot ser que s'inhibeixin. En qualsevol cas, si ens importen els fills, amb ajuda o sense, no ens queda més alternativa que arremangar-nos i mirar de posar ordre... En aquest cas concret sí que hi ha pare, i present. Però el que passa és que la mare el té completament desautoritzat i marginat. No he afegit aquest "detall" abans per tal de no fer massa complicada la història, però alguna altra estona sí que parlaré de quan passa això, perquè embolica molt les situacions, tant quan és la mare que desautoritza el pare com a l'inrevés. Tal com diuen les Lleis de Murphy, "qualsevol cosa que sigui complicada sempre ho pot ser encara més"...)
