Torno a la mare de fa poc, amb la que he parlat més d'una vegada. Una d'aquestes vegades m'explica que el seu fill primer li ha demanat, i després exigit, diners per anar a la perruqueria, i ella els hi ha donat.
- Per què els hi has donat? No dius que a casa no fa res, a banda de menysprear-te i insultar-te, a tu i al teu marit?
- Sí, però no té dret a anar a la perruqueria? No té dret a què li tallin els cabells tal com a ell li agrada? No té dret a sentir-se bé, "segons la seva personalitat"?
Parlar amb gent té aquests al.licients (per dir-ho d'alguna manera), perquè sempre tens l'oportunitat de sentir absurditats i despropòsits nous, sorprenents...
- Però a veure, la personalitat està als cabells? De quin cap et sembla que s'ha d'ocupar, el teu fill, del cap de pentinar, o del cap de pensar bé? ¿La personalitat del teu fill depèn de la llargada, el modelat i el color dels cabells? ¿I potser va canviant de personalitat, cada vegada que va a la perruqueria? ¿I els calbs, no tenen personalitat? ¿No veus que quan ell t'exigeix diners per anar a la perruqueria, si els hi dones (els hi dones perquè no vols enfrontar-t'hi, o perquè tu també tens aquesta tonteria al cap de la personalitat i els cabells pentinats segon com...), el que fas és impedir "que la seva personalitat de debò" pugui madurar una mica?
Aparentment, la mare està preocupada perquè, quan el fill es mira al mirall, se senti a gust. I, en canvi, també aparentment, sembla que no la preocupi tant que el fill la insulti, que li exigeixi diners (i que de vegades els hi robi), que a casa no faci res, que sigui un dropo, que entri i surti quan li dona la gana, etc.
D'altra banda, la mare té clar que el fill hauria d'anar a un psicòleg, diu que ho necessita, que li aniria bé, però que el fill diu que no hi vol anar.
- Tens raó, el teu fill hauria d'anar a un psicòleg, però no el pots obligar que hi vagi, i si l'obligues, no ho aprofitarà, no li servirà de res. Si un dia hi va ha de ser perquè sigui conscient de la necessitat d'anar-hi, i perquè tingui la voluntat de canviar coses. Si no és així, si hi va només perquè tu vols que hi vagi, serà una pèrdua de temps. I de diners. Per tant, de moment, és millor que et gastis aquests diners anant tu al psicòleg, que també et convé, per tal que et doni eines per gestionar aquesta situació tan complicada. Eines tant per desaprendre tot el que tens mal après, com eines per aprendre a funcionar d'una altra manera en relació amb el teu fill.
- Sí, segurament tens raó.
- Pensa-hi, t'aniria bé anar a un psicòleg, un psicòleg que t'ajudi a interioritzar que no has de tolerar de cap manera que el teu fill et maltracti. Perquè que ell tingui una vida desgraciada no vol dir que forçosament tu també l'hagis de tenir, que hagis de viure sempre d'aquesta manera reactiva. Segurament un bon psicòleg et podria ajudar a canviar coses, a reivindicar-te, a consolidar-te. Tant en benefici teu com, també, "del teu fill". Perquè si tu ets coherent, si et fas respectar, si li poses límits i compleixes el que li havies dit que passaria si els traspassava, li faràs un favor, al teu fill. Un favor immens. Perquè quan el teu fill t'insulta i et maltracta, alhora, de manera inconscient, t'està reclamant amb desesperació que li posis límits. És el mateix que passa amb els nens petits, i en aquest sentit ell ho és. També és veritat que, si fas les coses diferent, no tindràs cap garantia que ell reaccioni, que es comenci a fer responsable de la seva vida... Aquesta garantia no la tindràs, però ell, no ho dubtis, tindria més possibilitats de reaccionar.
