La vaig conèixer a una planta de traumatologia. A causa d'un accident li havien fet una operació molt complicada a l'esquena, però no havien pogut evitar que quedés hemiplègica, asseguda en una cadira de rodes.
Tenia potser vint-i-cinc anys, era discreta, amable, se la veia intel.ligent. Amb la seva cadira de rodes sortia a una terrassa i anava a l'extrem més allunyat, a fumar. Allí sovint coincidia amb dues dones més de la mateixa planta. Una també hi anava en una cadira de rodes, l'altra amb un caminador. La del caminador, la Guiomar, era qui jo anava a veure. Com que la Guiomar va estar unes setmanes ingressada, més d'una vegada vaig veure aquella noia.
D'aquelles visites a l'hospital fa potser dos anys. Parlo ara un dia amb la Guiomar, hem quedat a casa seva, les coses de la salut no li van bé. Mentre parlem, sona el seu telèfon, el mira, i no l'agafa. Al cap de poc torna a sonar, i li dic que si vol que contesti, que jo no tinc pressa, però em diu que no vol agafar-lo. Torna a sonar una altra vegada, i després una altra, i llavors m'explica qui li truca.
Em diu que és la noia de l'hospital, amb la qual llavors es van donar els números de telèfon. Després de l'alta, de vegades es trucaven, però amb el pas del temps, la relació amb ella diu que s'ha anat complicant. Aquella noia de tracte més aviat fàcil a l'hospital, ha donat pas a una noia amb un caràcter obsessiu, inestable, victimista, manipulador i invasiu. La Guiomar se sent assetjada, no sap com gestionar la situació.
M'explica que, després de l'hospital, un dia li va dir que la veritable raó per la qual havia acabat a l'hospital no va ser un accident, sinó un intent de suïcidi. Que li havien diagnosticat un trastorn límit de la personalitat, TLP, però que ella, la noia, no s'ho creia, i que no volia saber res de teràpies.
La Guiomar diu que se sent molt cansada, que amb els seus mals, que segueixen augmentant, ja en té prou, com per ara haver d'estar escoltant els laments d'aquesta noia. Li dic que té raó, i que encara que aquesta noia li faci llàstima, s'ha de prioritzar ella, s'ha de protegir, li ha de posar límits. Que li ha de dir que no la truqui tant, i que si no ho entén i segueix igual, li hauria de bloquejar el número. Sense remordiments, només com a autodefensa. Perquè la primera persona a qui ha de tractar bé "és a ella mateixa", sobretot, tenint en compte la vida tan complicada que ja té.
Com que la Guiomar no té una idea gaire clara de què és això del TLP, li faig una petita explicació. I després de l'explicació torno a insistir en la necessitat d'establir límits, repetint-li que, posar-los, no és ser una mala persona, sinó una manera d'autoprotegir-se.
Aquest dia que parlo amb la Guiomar també m'explica que ella està arribant a un altre límit, el de les seves forces. Al límit de la seva capacitat de resistència. I que quan ja no pugui suportar més el dolor, la seva actual vida encongida, la creixent falta d'autonomia, la seva situació sense possibilitats de millora, sempre adolorida, sense al.licients a causa de les seves moltes limitacions, demanarà l'eutanàsia. I que segurament no trigarà gaire.
Abans, alguna vegada n'havia parlat com una possibilitat. Ara és diferent.
