Fa potser quatre anys que l'Adriana arrossega una depressió severa. Després d'una etapa llarga de successius ingressos a diferents centres, quan, sense cap millora remarcable es van acabar els ingressos i va tornar a casa seva, amb la Lívia vam incorporar la rutina de convidar-la a dinar cada setmana. Deu fer ja més de dos anys, d'aquests dinars setmanals compartits.
L'Adriana de vegades està regular, de vegades pitjor, de vegades molt malament. Al llarg d'aquests anys, bé només ho ha estat dues o tres vegades. I li ha durat molt poc, només un dia o dos. Quan ha tingut un d'aquests dies, ha sigut com un miracle, una meravella. Una cosa indescriptible. I alhora molt efímera.
En aquests moment excepcionals, nosaltres no l'hem arribat a veure mai, només hi hem parlat per telèfon; quan l'hem tornat a veure, el miracle ja havia desaparegut.
A la Lívia li costa més que a mi, gestinar aquesta història de l'Adriana. La Lívia és més emotiva que jo, pateix bastant; li agradaria poder ajudar l'Adriana a sortir d'aquest pou tan negre, horrible. Quan la Lívia m'ho diu, li dic que el nostre paper, el que podem fer per l'Adriana, és el que fem: mantenir la rutina de'aquests dinars, fer que ella sàpiga que la tenim present, que comptem amb ella cada setmana, que l'esperem. Que ens importa.
Li dic que no podem pretendre, ni tenim la capacitat (ni l'energia), per anar més enllà. Li dic això no només per tranquil.litzar-la, sinó també perquè estic convençut que és així, que només pot ser així. D'una banda, a causa de les nostres possibilitats i limitacions i, d'una altra, perquè l'Adriana té una família. I nosaltres no podem ficar-nos pel mig del que fa la família, ni pel mig dels criteris dels psiquiatres, ni pel mig de... A més, això de les depressions és un misteri, de vegades un misteri absolut, del tot incomprensible.
Nosaltres a l'Adriana la podem convidar a dinar, compartir aquestes hores amb ella (a més de telefonar-la alguna vegada entremig), tractar-la amb afecte els dies que ens veiem, fer-li sentir que ens importa... Aquest és el nostre paper. I si volguéssim intervenir més, és probable que, en lloc de millorar les coses, encara cotribuisim a complicar-les més. Perquè la situació de l'Adriana ho és molt, de complicada (la seva vida és un conjunt de complicacions que ara no ve al cas exposar amb detall).
De fet, tot això la Lívia ho entén bé. Però malgrat entendre-ho, de tant en tant té aquest neguit, aquest desig de fer més del que fa. Perquè veu l'Adriana tan desvalguda, tan aclaparada, tan perduda i emocionalment adolorida i derrotada... És clar, no és que jo no la veigi també així. Em passa igual, exactament igual, però quan penso en l'Adriana, en la situació de l'Adriana (molt complexa por diferents motius, tal com ja he dit), procuro que les emocions, sempre més difícils de gestionar, no em desequilibrin la raó.
Com cada setmana, ha vingut l'Adriana. I també com cada setmana, després, la Lívia i jo quedem una mica, o més que una mica, tocats. Tanta tristesa, tanta fragilitat, tanta foscor, tant dolor. Sense escletxes per les que pugui entrar una mica de llum... De fet, no sé ni quines paraules hauria de fer servir, per explicar-ho. O potser és (és el més segur), que ni tan sols existeixen, aquestes paraules.
