Un dels dies que l'Adriana ve a dinar a casa de la Lívia la veiem tan desvalguda, aclaparada i desorientada que, a l'hora de marxar, decideixo acompanyar-la fins a casa seva. Fem el camí gairebé tota l'estona en silenci, ella callada, jo sense saber què dir.
Després, al sortir de casa seva, decideixo passar a veure el Joan Pintor, perquè aquests dies està més neguitós. Finalment ha assumit que no pot seguir vivint sol, perquè tot li és massa complicat. Es despista, se sent desvalgut, de tant en tant cau... Amb els mesos, ha passat de dir que ell no aniria mai a una residència, a dir que, si no es moria abans, potser sí que algun dia no tindria més remei que acabar-hi anant. I ara, des de fa uns dies, diu que vol anar-hi, que no vol seguir al seu pis, perquè se sent massa sol i desvalgut, i pensa que a una residència tindrà la vida més fàcil.
Quan arribo a casa del Joan, li dic si vol sortir a fer un tomb. Em diu que no, perquè fa fred i vent. Al final, diem de sortir per anar només al bar (està a cinquanta metres de casa seva). Això sí que li ve de gust, fer aquesta petita caminadeta, seure una estona al bar, beure's una cervesa i donar un cop d'ull al diari.
Quan anava a casa del Joan, pel camí he vist la Raquel. Asseguda a la seva cadira de rodes, que empenyia l'home que la cuida. Hem fet un tros de camí junts, dient-li de tant en tant a la Raquel alguna cosa (s'endormiscava a cada moment). De fet, mentre caminem parlo gairebé tota l'estona amb el seu cuidador: una persona extraordinària, excepcional, molt atenta, pacient i afectuosa. És admirable, com tracta la Raquel.
M'agrada, parlar de tant en tant amb aquest home. Veure que hi ha, "que existeixen", persones tan sorprenents com ell. Veure-ho... i dir-li-ho.
Sí, ha sigut un dia bastant curiós. No és normal, aquesta acumulació en un mateix dia de petites històries com aquestes. Hi ha molts dies que no veig ningú. Avui, però, per casualitat, ha anat així.
