Se li va morir una filla, molt jove, en un accident de cotxe. Ella i el seu marit van quedar destrossats. Passaven les setmanes, seguien ensorrats, i els van dir que l'ajuda d'un psicòleg potser els podria anar bé.
Van anar a un psicòleg, i a banda de les sessions amb ell, els va recomanar que anessin també a un psiquiatre, perquè en aquests casos, els va dir, la medicació podia ser una ajuda. El seu marit hi va anar, i va començar a prendre's antidepressius. Però ella va dir que no hi volia anar.
Van anar passant els dies. El psicòleg i el marit van insistir-li perquè no descartés provar la medicació. Fins que ella se'n va cansar, es va enfadar. Va repetir al marit i al psicòleg que no pensava anar al psiquiatre, que no volia medicar-se. Que ella ja sabia què li passava: havia perdut la filla! I el que necessitava era temps. No pastilles, sinó temps. Temps per anar assimilant la pèrdua, temps per anar fent el seu dol. Al seu ritme.
El seu dol va ser llarg. Però a poc a poc, molt a poc a poc, es va anar refent. No la va abandonar, aquell sentiment de pèrdua irreparable, però es va acostumar a conviure-hi. Ja no era un sentiment omnipresent i aclaparador: podia tornar a gaudir de petites coses, podia tornar a viure.
D'altra banda, entenia les pressions que havia rebut. Pel fet de viure en una societat en què, la tristesa i els dols, unes emocions del tot naturals, s'han convertit en patològiques, si duren més (o són més intenses), del que han decidit uns suposats experts. Una durada que, si els professionals consideren excessiva, llavors creuen que, pel bé de la persona afectada, aquelles emocions i estats d'ànim "negatius" s'han de tractar (anestesiar) amb fàrmacs.
No ho pensen només els professionals, sinó també molta gent, cada vegada més. Persones que, en casos així, demanen que els receptin aquest tipus de medicaments.
Ella ara està contenta. Contenta d'haver viscut el seu dol a la seva manera, durant el temps que va necessitar.
