Sé que hi ha qui em pot considerar poc capacitat, o autoritzat, per parlar de les pors, esperances o desesperacions d'algú, relacionades amb els dolors extrems que pateix. Perquè jo no he patit mai dolors d'aquesta envergadura. Ni físics ni emocionals (només potser alguna vegada de manera molt puntual, i curta, sense que tinguessin temps de desestructurar-me).
Ara bé, aquesta falta d'experiència personal meva, que en part suposa una limitació, considero que també té el seu avantatge. Perquè és fàcil que les persones afectades per un mal tot ho vegin només a través de la seva pròpia experiència. I quan és així, llavors els pot ser complicat, tenir en compte les peculiaritats, les diferències, de les experiències dels altres. Si més no, és la sensació que moltes vegades jo he tingut.
És una limitació que, sobretot, té l'inconvenient que els dificulta beneficiar-se de les vivències i alternatives dels altres, unes experiències que, de vegades, els podrien ser útils. En canvi, tal com he dit, a causa de les seves "ulleres acolorides" (o segon com "orelleres"), com que tenen el camp visual restringit, com que no poden veure més enllà del seu món, no poden adonar-se de l'existència d'aquestes experiències (o eines), que potser els podrien ser útils. Ho reitero: si més no, aquesta és la sensació que a mi de vegades m'ha quedat quan he tractat (m'he relacionat) amb algunes persones.
Sóc també conscient que hi ha persones afectades per problemes mentals a les quals fins i tot els pot incomodar, el que he dit. ¿Com és que jo, que no tinc cap experiència "en primera persona", que no tinc ni idea de res (perquè a sobre ni tan sols sóc un professional), m'atreveixo a parlar d'aquest tema?
Hi ha persones que pateixen o han patit depressions severes i que diuen que els psiquiatres (i la gent en general) no poden entendre res, de les depressions que elles pateixen (el "dolor" més extrem de tots, sovint diuen). Que no ho poden entendre perquè ells, els professionals, no n'han patit (o ho suposen així). I per tant, és complicat, o impossible, que els puguin ajudar.
Penso que aquestes persones cometen l'error de confondre "sentir" amb "entendre". A veure: un professional de la salut mental no ha de sentir allò que sent i fa patir a la persona que li demana ajuda. El que li correspon, el seu paper, és intentar "entendre" què li passa i, a continuació, "saber" com es pot intervenir, com es pot acompanyar aquella persona, per mirar d'alleujar el seu patiment. Aquesta és la seva funció, no "patir com el malalt" (o amb el malalt). I un familiar, des de la seva posició de familiar, igual.
Ho diré d'una altra manera. Els millors cirurgians del cor seran els que han patit infarts? Els millors oncòlegs seran els que estan rebent quimioteràpia? Els millors experts en el tractament de les migranyes seran els que en pateixen? Els millors oftalmòlegs seran els curts de vista...?
I des d'aquest punt de vista: ¿per què un psiquiatre, per gestionar bé els problemes d'una persona que pateix una greu depressió, n'hauria d'haver patit també una? ¿I per què un familiar, per poder acompanyar de manera adequada la persona que pateix, hauria d'haver passat també pels mateixos patiments?
D'altra banda, aferrar-se a aquest tipus d'arguments (desqualificadors de la competència o utilitat de les experiències dels altres), impedeix posar l'atenció on realment s'hauria de posar.
On s'hauria de posar: quina capacitat té el professional de torn (o el familiar) d'escoltar la persona que té al davant? Quina capacitat té fins i tot "d'escoltar els seus silencis"? O és algú que omple els silencis de la persona que té al davant amb les seves pròpies suposicions? (o pors, inseguretats, etc.). Està realment interessat, per les circumstàncies de la vida de la persona que té al davant? Està interessat per aclarir si, aquestes circumstàncies, tenen relació amb els malestars que afecten aquesta persona?
I encara més: té pressa per establir un diagnòstic (segons les referències del DSM), ja que així tot sembla molt professional, seriós i científic? Té aquesta "urgència etiquetadora", o és capaç de gestionar la incertesa? I és que la urgència, aquest tipus d'urgència, sovint és una forma de justificar, o dissimular, l'eventual desinterès del professional per la biografia de la persona que té al davant. I ja que hi som: a més, també és una falta d'interès que, sovint (massa sovint, fins i tot de manera habitual), es supleix amb la corresponent recepta de pastilles, com si les pastilles poguessin modificar les biografies.
Torno a mi. Jo no sóc cap professional de la salut mental. Només sóc una persona que, per diferents circumstàncies de la vida, m'han anat interessant les circumstàncies de les vides d'altres persones. M'han anat interessant i, amb el pas del temps, m'he anat adonant que, el principal que havia d'aprendre era a escoltar. També em calia aprendre altres coses, moltes, però sobretot, en primer lloc, a escoltar. A escoltar bé.
És a dir: primer, temps. Després, més temps. I a continuació, encara més temps. Perquè sovint, sense aquest temps, moltes vegades aparentment "temps mort", és impossible que, algun dia, pugui arribar "un temps viu".
