Conec el Carles des de fa molt temps. Sovint parlem del seu fill, el Ramon, al qual també conec: vaig seguir l'evolució que va fer aquest noi durant l'adolescència, l'augment de la incomunicació, dels malestars, l'inici de les actituds desafiants, les conductes de risc, l'entrada al món de les drogues, les desestabilitzacions mentals greus, les anades als hospitals...
He anat seguint també els seus esforços per sortir d'aquell infern. Molt a poc a poc, amb avanços, retrocessos... D'aquell doble infern, el del fill i el del pare. De mica en mica, han aconseguit anar endreçant la situació, tot i que queda molta feina per fer, perquè les distorsions i desestabilitzacions mentals del Ramon encara li compliquen molt la vida. A ell i al seu pare.
Parlo del seu pare i no esmento la seva mare perquè
tot i que a ella també la conec, amb qui em relaciono més és amb ell. A més, és un d'aquests pocs casos en què la implicació més gran amb el fill amb problemes és la del pare (a causa d'un conjunt de raons que no són fàcils de resumir, i que si de cas potser explicaré en un altre moment).
De vegades li he dit al Carles que si ell escrivís tot el que ha anat vivint amb el seu fill, en sortiria un bon relat. Com que sé que ell no ho farà (escriure no és per a tothom una activitat fàcil o atractiva) explico jo algunes de les coses que em va explicant.
