És el text d'un cartell que veig enganxat a una paret del carrer, al costat d'altres cartells sobre desallotjaments, casals ocupats, els bancs, el capitalisme... "Encara creus que la policia ens protegeix?" Miro el cartell i penso en el Joan.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
