Un dels dies que parlo amb el Carles fa (em fa, es fa) aquesta reflexió sobre la responsabilitat dels pares en relació a l'educació dels fills (procuro reproduir el que diu, tot i que òbviament no és una transcripció literal, paraula per paraula; ara bé, crec que les idees sí que estan ben recollides):
"Hi ha una mena de pares que no ho hem fet gaire bé. Ens pensàvem que érem la mar d'espavilats, amb les nostres idees alternatives, neorurals, progressistes, de vegades fins i tot una mica místiques o esotèriques... No ens agradava al model de les famílies més normals, de costums més tradicionals i regulars, famílies, en general, amb principis d'autoritat més definits i límits clars...
"De vegades, quan faig aquesta mena de reflexió vinculant-la amb els problemes que alguns hem tingut amb els fills, hi ha qui se'n riu una mica, que em diu que m'he tornat conservador. Bé, si conservador vol dir conservar la capacitat de reflexionar, ja m'està bé. No sé com m'he tornat, però sé que hi ha una manera molt clara d'avaluar la feina dels pares. Si els fills, quan és l'hora, són capaços d'independitzar-se en tots els sentits, en la mesura que tenen les eines emocionals i logístiques adequades per a fer-ho (una autoestima sòlida i una intel.ligència pràctica solvent), vol dir que hem fet bé la feina de pares.
"Ja sé que a banda de la influència dels pares (amb els seus models educatius, el seu exemple, la gestió de l'afectivitat en l'ambient familiar, els estímuls o la manca d'estímuls, etc.) hi ha d'altres factors rellevants. Per exemple, l'ambient escolar, la influència de les amistats (sobretot durant l'adolescència), la dictadura social de les modes, etc. I també sé que hi ha famílies clàssiques, estructurades i normatives, amb fills molt conflictius.
"Però sense deixar de tenir tot això en compte, quan en un determinat tipus de famílies els fills, en general, creixen més responsables, amb una autoestima més consolidada, més capacitats per a afrontar la vida i independitzar-se, i en canvi en un altre tipus de famílies els resultats d'aquest tipus són més migrats, el que no podem fer és entossudir-nos en què el que ha passat no té (alguna) relació amb el que hem fet.
"Capficar-nos o culpabilitzar-nos si no hem fet les coses de la millor manera no ens soluciona res, perquè el passat ja no el podem esmenar. Però ser conscients que ens hem equivocat és important, perquè ens recorda que som fal.libles.
"I amb aquesta consciència és més fàcil que estiguem alerta, i si ho estem, també és més fàcil que minimitzem les possibilitats de seguir-nos equivocant (en el que ens toqui gestionar ara). O que siguem capaços de minimitzar els efectes de les equivocacions, si al capdavall no les podem o sabem evitar."
