"A temporades convendria ser multat quan parles de tu mateix." Valentí Puig
"Tot va bé, avui no tinc res per explicar, passo la paraula als altres". Però qui ho diu llavors afegeix: "El meu fill...", i comença una llarga exposició del cas del propi fill, que a més és una repetició de la mateixa explicació, calcada, ja feta altres dies.
Quan aquest "avui no tinc res per explicar" ho diu segons qui, ja endevines que és només una frase introductòria d'una llarga exposició centrada íntegrament en la pròpia història. És una mena de fórmula que fan servir algunes persones que assisteixen a la reunió d'un grup d'ajuda mútua. Suposo que actuen així de manera inconscient, o potser perquè d'entrada s'ho creuen, "que passen la paraula". L'estrany és que aquestes intervencions es repeteixin, que els protagonistes no s'adonin de la contradicció, i reincideixin, un dia i un altre.
En aquests casos, és una mica violent, fer el que tocaria. És a dir, intervenir i dir que "allò ja ho sap tothom", que no cal que ho repeteixin; recordar que el temps de reunió és limitat i, si no s'aprofita, potser hi haurà algú que es quedarà sense poder parlar.
Són reunions de familiars de persones amb problemes mentals importants; de vegades allò que els passa a aquests familiars malalts és greu, molt dramàtic, molt angoixant. En aquest sentit, és fins a un cert punt comprensible, que hi hagi mares o pares que "oblidin" que té poc sentit repetir el que altres dies ja han dit (i que, per tant, es fa avorrit tornar-ho a escoltar). I que alhora també oblidin que, a la reunió, hi ha "altres persones", que naturalment també tenen els seus problemes.
D'altra banda, això que passa a aquestes reunions no és en absolut una raresa, excepcional. En moltes reunions de diferents tipus també passa: el "jo" s'oblida del "nosaltres". Passa en reunions i a tot arreu; per exemple, potser quan et trobes amb segons qui pel carrer, i l'altre parla tota l'estona, d'ell mateix, sense deixar-te el més mínim espai a tu. Vaja, que si parlo avui d'aquestes reunions en concret és només perquè conec bastant el seu funcionament, només per això.
Suposo que aquestes coses passen (a banda del cas de les persones narcisistes, aquest és un altre tema), perquè quan tenim problemes greus només veiem els nostres problemes, ens ofusquem, ens és difícil tenir present que no tenim l'exclusiva de les dificultats, de les frustracions, dels mals, de les ansietats, dels sofriments... I el resultat d'aquesta limitació o incapacitat personal té els inconvenients que té.
D'entrada, en el cas d'aquestes reunions de familiars en concret, el que passa és, tal com ja he dit, que es fan més feixugues. I alhora també menys profitoses, des del punt de vista de l'autoajuda, que és el seu motiu de ser. I, d'una altra banda, passa també que la persona que monopolitza el temps potser s'esbrava, però no aprèn. Perquè amb la repetició dels discursos obsessius i repetitius, els seus malestars es mantenen; en lloc d'anar-se reduint, es van alimentant, consolidant i cronificant.
Alhora, des d'aquesta repetició i d'aquest malestar, no s'aconsegueix tampoc allò que es diu que tant es desitja: alguna millora del familiar malalt. No s'aconsegueix, d'una banda, perquè el malalt només pot millorar "si ell vol millorar". Però d'una altra banda, també és difícil que millori (o no ajuda a fer que millori) si el progenitor no s'és capaç d'estar "atent de debò al familiar malalt".
I a estar atent se n'aprèn estant atent.
