Hi ha algunes persones que tenen al.lucinacions i que, alhora, són conscients del que els passa. Per exemple, John Forbes Nash, el protagonista de "Una ment meravellosa", al final de la pel.lícula.
Hi ha altres persones que de vegades se n'adonen, i altres vegades no. O que se n'adonen a mitges, amb diferents graus de consciència o de dubtes, sobre el que els passa.
Hi ha persones que, en un entorn mèdic, potser diuen que s'adonen del caràcter al.lucinatori d'aquestes experiències, però que en el fons estan molt o bastant convençudes de la realitat del contingut de l'al.lucinació, siguin veus, imatges o olors. I no dient la veritat se senten més segures.
La consciència de l'al.lucinació, i la relació amb ella per part de qui la viu, pot ser de molts tipus, i generar graus de malestar d'intensitats variables. Limitats i més o menys gestionables. O desbordats, completament trasbalsadors, del tot insuportables: "la bogeria en estat pur".
En aquest continu de diferents intensitats i graus de consciència, també hi ha persones que pateixen diferents vivències d'imatges invasives (en general mai amables, al contrari), i que són conscients de la irrealitat d'aquestes imatges. Però són incapaces d'aturar-les, de foragitar-les de la ment. Per exemple, deformacions de la cara de la persona amb qui parlen (o la pròpia cara mirada al mirall). Qui pateix aquestes experiències voldria no patir-les, eliminar del seu cap aquestes imatges deformades que en determinats moments veuen. Però no saben com gestionar-ho, com controlar aquesta invasió.
Si es pateix aquest tipus d'experiències, de vegades encara es poden patir amb un agreujant afegit: fent una "valoració moral" d'allò que passa a dins del cap. Qui ho pateix, "se'n sent responsable", se n'avergonyeix. I se'n culpa. En aquests casos, el pes encara és més gran. I la feina a fer també.
En primer lloc, i de manera més urgent, en aquests casos cal desactivar els remordiments morals i entendre que res del que passa a dins del cap, i encara amb més motiu quan és intrusiu, indesitjat (i que a sobre genera patiment), no té cap valor moral. Cap. Ara bé, resoldre això tan fàcil de dir pot ser una feina molt difícil de fer. Sobretot, si una persona viu immersa en una determinada cultura religiosa (encara que aquesta persona no sigui ni religiosa ni creient). En concret, si viu en una cultura religiosa que equipara l'acte o l'experiència de pensar, imaginar o sentir, a l'acte de fer. I que per tant considera que els pensaments, quan són de segons quin tipus, també poden ser pecaminosos.
En segon lloc, i per tal de reduir el malestar provocat per les escenes invasives, aquesta persona ha d'aprendre a relacionar-s'hi d'una manera diferent. I aquesta altra manera diferent comença per abandonar l'obsessió per eliminar aquestes imatges. Perquè no funciona. Perquè com més gran sigui l'esforç per eliminar-les, més es reforcen les imatges intrusives ("si t'esforces per no pensar en un elefant, no pararàs de pensar-hi"). I perquè, alhora, a causa d'aquest fracàs, serà més gran la frustració, la sensació de no control, i per tant també el patiment.
És a dir, cal anar aprenent a convertir-se "en un espectador" d'aquestes escenes. Tot passa a dins del cap, i cal desdoblar-se: ser, a més de qui pateix la invasió, també qui la contempla. Perquè així ja hi ha "mitja part d'un mateix" alliberada, que deixa de ser víctima de l'experiència invasiva, perquè ja només n'és espectadora. Això com a primer pas, perquè a continuació, de mica en mica, aquest "observador" es podrà anar consolidant, podrà anar agafant més protagonisme, de manera que cada vegada li pugui ser més fàcil viure aquestes situacions "com si veiés una pel.lícula", assegut a la butaca d'un cine, havent assumit que allò que passa "a la pantalla del seu cap" és una ficció, en relació amb la seva vida real.
Potser dit d'una altra manera: tots ens expliquem històries, i el que es tracta és de trobar històries, i si cal inventar-les, que en facilitin la vida; per això en aquests casos l'opció del paper d'espectador funciona (Buda ja ho deia).
Després, com que el control sobre els aldarulls del cap sempre és relatiu (si Buda no ho deia ho dic jo ara), pot passar, potser, que a una persona durant tota la vida les imatges invasives li segueixen apareixent. I molestant. Però el seu impacte (i l'eventual dolor que puguin provocar), ja serà molt menor, o gairebé nul, com en el cas de John Forbes Nash al final de la pel.lícula.
Entendre tot això i, després, si s'és víctima d'aquestes invasions, anar fent els diferents aprenentatges per tal d'anar agafant el control de les pròpies emocions i pensaments, de la pròpia vida, no és fàcil. No és gens fàcil, cal molt temps, molts esforços, molta constància. I per descomptat, cal ajuda, molta. Un sol és molt difícil que pugui sortir d'aquest laberint; un sol, sense ajuda, és fàcil que es passi la vida perdut, extraviat, sense trobar la sortida. Que es passi la vida sempre angoixat i espantat.
En aquests casos, per tant, el primer pas és parlar. Parlar-ne amb algú de confiança. És potser el pas més difícil de tots, i el més important: trencar el silenci, superar la por, sortir de l'aïllament. Perquè des de la por a que sigui coneguda aquesta part d'un mateix, "tan estranya", des del pànic a ser "descobert i jutjat" a causa d'aquests pensaments, és impossible fer cap aprenentatge, cap canvi.
Podria acabar aquí, però hi afegiré el meu lligam amb aquest tema, o més ben dit, un dels lligams: el Maurici. Perquè el meu interès per qualsevol problema de salut mental sempre està relacionat, o té el seu origen, en el meu interès per persones concretes, aquesta, l'altra, afectades per problemes mentals.
El Maurici és una d'aquestes víctimes d'invasions o segrestos mentals que he descrit abans (1). Quan, de tant en tant, ens trobem amb el Maurici, i ell té un dia comunicatiu (no sempre és així), el que jo faig és, sobretot, escoltar. I esperar. I si cal compartir silencis. En aquests casos he anat aprenent a entrar, llavors, "en una dimensió del món i del temps diferent". Perquè he entès que és l'única manera que ell, aleshores, algun dia, "en algun moment", potser digui alguna cosa d'aquest tema complicat dels segrestaments mentals.
Quan passa això, que ell s'hi refereix, li faig palesa tota la meva atenció en relació amb el que està dient. Però procuro no dir res, com a norma em sembla preferible no intervenir. Només alguna vegada, "com a excepció", si en aquell moment ho veig més adequat que callar, aleshores potser faig algun petit comentari, molt breu. Relacionat sempre amb alguna de les idees que he exposat abans: la necessitat de no donar cap valor moral al contingut d'aquestes escenes invasives, la necessitat d'aprendre a mirar-les "com una pel.lícula", la necessitat de parlar-ne, i la necessitat de tenir l'ajuda d'altres persones per fer tota aquesta feina alliberadora tan difícil. (2)
Crec que, al Maurici, el fet que l'escolti amb atenció li és útil. Crec que, en general, que no li faci comentaris també. I penso que alguna d'aquestes frases telegràfiques que molt de tant en tant li dic en aquests casos, potser també li serveix d'alguna cosa. Potser.
(1) El Maurici no és l'única persona amb qui tinc aquests tipus de relació, amb aquest tema pel mig. I la manera de "posicionar-me" jo en aquests casos (amb el propòsit de ser útil), és el resultat, sense cap mena de dubte, "del que aquestes persones m'han anat ensenyant". No de manera explícita dient-me això o allò altre, sinó amb les seves reaccions davant de la meva actitud o comportament. És a dir, jo no sé si els he sigut útil a elles, però al revés, segur.
(2) Sobre la necessitat de parlar-ne, paradoxalment, de vegades amb qui cal ser més prudent, o reservat, és amb els professionals de la psiquiatria. Cal ser-ho quan són persones amb poc interès per les biografies, poca predisposició a l'escolta, al diàleg; quan són persones "de diagnòstic fàcil i medicació ràpida". Però com que aquest és un tema prou complicat, ara més val que el deixi aquí (de fet, ja n'he parlat moltes altres vegades, i segur que en tornaré a parlar en altres moments).
