La Cinta col.laborava com a voluntària en un centre dedicat al tractament de persones amb problemes d'addiccions i pocs recursos econòmics. Li costava parlar, ho feia a poc a poc, encallant-se amb les paraules. No era una dona afavorida, tenia el cos desmanegat, li sobraven uns quants quilos, es movia amb dificultat i sense gràcia. Però era molt bona persona, i molt generosa amb el seu temps.
De vegades, quan al centre hi havia algun usuari (només hi havia homes), que passava per un mal moment i començava a estar més neguitós del compte, i es considerava que hi havia el risc que, si no es feia alguna cosa, acabaria consumint, la directora li ho deia a la Cinta. I llavors la Cinta anava a trobar aquella persona, i li proposava anar a fer un tomb plegats.
Si li deia que sí, feien una passejada per uns boscos propers al centre, al pas lent de la Cinta, mentre ella, amb el seu parlar dificultós, anava parlant amb aquella persona. Ningú no sap el que li deia la Cinta, perquè ella no ho explicava, ni hi ha ningú que ho recordi. El cas és que durant la passejada sovint aquella persona s'anava asserenant, li disminuïa l'ansietat, i podia superar aquell mal moment sense haver arribat a consumir.
No és que fos una fórmula infal.lible, perquè per molt que la Cinta tingués un do, una gràcia especial a l'hora de gestionar aquestes situacions, si l'altre no estava mínimament receptiu no hi havia res a fer. La Cinta no podia fer miracles, però sí que podia oferir aquella oportunitat, especial, lligada a la seva manera de ser; que l'altre l'aprofites o no ja depenia de l'altre.
La Cinta fa uns anys que va morir. Hi havia parlat algunes vegades, m'agradava el seu petit somriure, una mica trapella, la seva murrieria, el seu parlar treballós però alhora clar (només calia que tu tinguessis paciència), la seva constant disponibilitat per fer al centre allò que li demanessin, sempre de manera discreta, sense fer-se notar...
Fins ara, d'aquesta faceta seva, d'aquestes passejades amb usuaris en situació de risc, no en sabia res. Me n'assabento perquè m'ho explica l'antiga directora, jubilada ja fa uns anys. M'ho explica un dia que em convida a dinar. I jo, després de dinar, a més de dir-li que era molt bo, que m'ha agradat molt, li dic que encara m'ha agradat més el que m'ha explicat de la Cinta: aquesta faceta d'ella que jo ignorava, i que fa que ara tingui una imatge de la Cinta encara més bonica, un millor record seu.
