'A través del espejo' és un llibre escrit per l'Eva Igualada en el qual explica els seus anys de descontrol absolut (drogues, sexe promiscu, trastorns alimentaris, agressivitat...), i la manera com al llarg dels anys, a poc a poc, se'n va anar sortint. Fins a l'actualitat, que amb trenta-tres anys, fa una vida que es pot considerar normal. Tan normal que ara es fa difícil pensar que, uns anys enrera, complís tots els requisits perquè li diagnostiquessin un Trastorn Límit de la Personalita (TLP).
l'Eva explica les moltes vegades que, al llarg dels anys, va passar per diferents hospitals i centres, a causa dels seus diferents problemes, inclosos intents de suïcidi. I subratlla allò que considera més important del seu procés de recuperació.
En primer lloc, diu que per molt descontrolada que fos la seva vida, ella sempre va tenir el desig d'arribar a agafar-ne el control. Perquè a més era conscient del mal que provocava a la gent que l'estimava. Una altra cosa és que, després, sovint feia tot el contrari del que calia per aconseguir-ho. En part, a causa de la seva impulsivitat. I en part, perquè pensava que allò que li deia la gent que l'envoltava (família i professionals), no era veritat, i no en feia gens de cas. Llavors estava convençuda que "només ella veia bé la seva realitat", i menyspreava les opinions dels altres (els deia que eren uns ignorants, dictadors, etc., quan s'oposaven a la seva voluntat).
En segon lloc, subratlla molt el comportament del seu pare, que a partir del moment que va decidir implicar-se a fons en la història d'ella, va tenir un comportament impecable. Molt clar, lúcid i del tot coherent: li va posar uns límits i va mantenir-los sempre que va ser necessari. També quan va ser molt dolorós mantenir-los. De manera que ella es va anar trobant amb les conseqüències de no respectar els límits que ell li posava.
Aquesta claredat i fermesa del pare també la remarca en relació amb l'últim centre pel qual va passar. Allí també va topar amb el tema dels límits, i va patir les conseqüències de no respectar-los.
Ara, tant al seu pare com a aquest últim centre els agraeix aquella fermesa. Diu que gràcies al fet que el seu pare va arribar a l'extrem de fer-la fora de casa, i que del centre també la van expulsar, ella va poder acabar reaccionant. Que agraeix molt, molt, tant que la fessin fora de casa, com que l'expulsessin del centre.
Alhora que diu això, també diu que l'altre factor clau va ser que aquella duresa anava acompanyada per un compromís inqüestionable: li posaven uns límits molt clars, la feien fora si no els respectava, l'expulsaven, però ella sabia, tenia la certesa, que el seu pare seguia allí, seguia sent el seu pare, disposat al que calgués per tal que ella pogués sortir del món dels consums, de les altres conductes de risc, d'aquella vida tan descontrolada, dolorosa i difícil.
Igual que la gent del centre. Disposada, com el pare, "al que calgués", sempre que ella assumís i mantingués el compromís de responsabilitzar-se de la seva vida, i respectés les normés, no traspassés els límits, que hi havia a casa i al centre.
És a dir, que la del pare i el centre era "una incondicionalitat condicionada", i que ara entenia bé, a diferència de durant les etapes de descontrol, el sentit, la necessitat i la utilitat d'aquella aparent contradicció entre incondicional i condicionada.
Penso que el testimoni de l'Eva Igualada és molt important. I alhora també penso que pot generar, en algunes persones, falses expectatives. Tal com he dit al principi, l'Eva reunia tota la simptomatologia d'un TLP. I no totes les persones amb aquest diagnòstic, ni de bon tros, podran fer una evolució tan bona com la seva. Fins i tot en els casos que tinguin la mateixa motivació que ella tenia (cosa que tampoc és del tot habitual). (1)
Per diferents raons, l'Eva és un cas excepcional. Per exemple, durant les etapes de més descontrol, encara que amb moltes dificultats, era capaç d'anar seguint els estudis. I després ha sigut capaç d'ampliar-los, i començar a treballar, i en llocs tan complicats com plantes de psiquiatria.
En canvi, hi ha moltes persones diagnosticades com a TLP que, amb una mica de sort, podran aconseguir viure amb menys patiment i menys descontrols, però que mai assoliran els graus de lucidesa i competència de l'Eva (i altres, potser no milloraran gens). I això, aquestes expectatives limitades, qualsevol familiar d'algú amb TLP que llegeixi el llibre les ha de tenir assumides.
Segona part
Ara parlaré del llibre des d'un altre punt de vista. Perquè trobo que, llevat que tinguis molt interès pel tema, no és un llibre fàcil de llegir. No per la història, al contrari, perquè com a història és fantàstica; terrible per una banda i, alhora, amb una llum esperançadora al final del túnel de descontrol i sofriment en el qual l'Eva havia viscut. Però penso que per tal que fos més fàcil que la gent "normal" el llegís (insisteixo, ara no parlo de les persones amb un interès previ especial, aquestes s'hi acosten d'una altra manera), trobo que li falta "molta feina d'edició".
És un llibre que a mi em porta a la memòria la pel.lícula 'L'editor de llibres' (Michael Grandage, 2016), en la qual s'explica com un escriptor genial, Thomas Wolfe, no hauria triomfat, no hauria arribat al gran públic, sense la feina d'ordenació i de poda que du a terme l'editor Max Perkins. Una feina de la qual el resultat més visible (però no única) és la reducció dràstica de volum.
Aquesta feina de revisió editorial considero que haurien pogut millorar molt el llibre de l'Eva. Perquè ara és un llibre que pot interessar, penso jo, a un grup reduït de persones, d'una banda la família i coneguts i, d'una altra, familiars de persones amb TLP. Però és difícil que atrapi a més gent. I és necessari, que històries com la de l'Eva arribin a més gent. Perquè és necessari que els problemes de salut mental siguin coneguts, que no quedin amagats, marginalitzats. I "un bon llibre", és a dir, amb una bona història i alhora literàriament consistent, pot generar aquest interès i contribuir a aquesta visibilització. (2)
Una última cosa. Uns dies després d'haver llegit el llibre em passen un enllaç a una xerrada de l'autora feta amb motiu de la presentació del llibre (4). I em quedo absolutament meravellat: perquè l'Eva Igualada parla amb una gran claredat, amb les paraules justes, sense reiteracions innecessàries, amb un ordre global perfecte, amb un bon domini del ritme i les pauses, de manera serena... una meravella. Poques vegades he sentit parlar algú, no professional de la comunicació, i amb una història tan complicada com la seva, de manera tan adequada, impactant, emotiva, convincent. Ho reitero: l'Eva Igualada em deixa completament bocabadat. (3)
I això em retorna al llibre: la història és la mateixa, però el resultat diferent. I penso que a l'Eva, que té aquesta gran facilitat per comunicar-se verbalment, però no té (des del meu punt de vista) el mateix domini de l'escriptura, li hauria anat molt bé, que algú l'hagués pogut ajudar durant el procés final d'escriptura. Perquè llavors el llibre hauria pogut ser tan fantàstic com la xerrada. (4)
(1) Crec que el cas de l'Eva és semblant al de la Marsha Linehan, la creadora de la Teràpia Dialèctica Conductual (TDC), enfocada a les persones amb TLP amb risc elevat de suïcidi. Quan era adolescent la Marsha estava horrorosament malament, encara pitjor que l'Eva, però a força d'anys i d'esforços va aconseguir sortir d'aquell infern. Va estudiar, va crear la TDC, i tota la vida l'ha dedicat a ajudar les persones afectades amb aquest tipus de problemes. Una entrevista a Marsha Linnehan (2011):
https://www.lawebdeltlp.org/marsha-linehan-cat/
(2) El llibre, la mateixa Eva ho explica, està basat en un diari que anava escrivint. I resulta que, llavors, des del meu punt de vista, hi ha una confusió entre les característiques d'un diari, i les d'un assaig autobiogràfic. Són dos plantejaments diferents que considero que en el llibre no estan ben combinats o resolts. Una altra cosa, és clar, és la possibilitat que l'autora no fos conscient de la utilitat d'aquest tipus d'ajuda, o que si ho era poc o molt, no tingués la possibilitat de tenir aquesta ajuda. Aquesta és una altra història, perquè no és fàcil trobar algú que estigui disposat a fer una feina d'aquesta envergadura desinteressadament, que suposo que és el que hauria calgut, ja que l'autora ja té prou feina per anar sobrevivint com per assumir el cost d'aquesta feina. D'altra banda, el que passa amb el seu llibre, considero que és un defecte molt habitual en llibres com el seu, en llibres de persones que han viscut experiències difícils i ho han volgut explicar, i malgrat la seva bona voluntat, el resultat ha sigut mediocre, a causa de no haver tingut aquesta ajuda experta (de vegades -això també pot passar- perquè no han volgut aquesta ajuda, han rebutjat qualsevol suggeriment).
(3) https://www.youtube.com/watch?v=6_4ohl28lIc
(4) Un altre desencert del llibre és la portada: sembla d'una novel.la de terror, i com que a sobre no té un subtítol que aclareixi de què va, m'imagino que si algú veu aquesta portada en una llibreria, o en una pàgina d'internet, el més fàcil és que no en faci cas (llevat que sigui una persona aficionada a les novel.les de terror...). És una llàstima, perquè així com endreçar un text extens suposa molta feina, fer una portada "correcta" (adequada al contingut del llibre), no és tan difícil.
