M'arriba un correu de la Glòria: la seva filla Joana es va suïcidar fa uns dies. No sé què dir-li.
Aquest any és la segona mare que conec a la qual se li suïcida una filla. I quan dic que conec no vull dir que en tingui alguna referència, sinó que són persones amb les quals he parlat unes quantes vegades. Amb la Glòria, quan quedàvem de tant en tant, ella sovint parlava d'aquesta por: que la Joana, un dia, s'acabés suïcidant. D'intents ja n'havia fet uns quants.
Si faig un repàs de totes les persones que sé que s'han suïcidat, que en conec directament els pares o altres familiars, la llista és llarga. Si hi afegeixo els casos d'intents de suïcidi no consumats, encara més llarga.
No saps què dir, jo no sé què dir, quan m'assabento d'una d'aquestes morts. Només em surt dir això: "No sé què dir". I donar a entendre que, si quan sigui, un dia l'altre vol, estic disponible. Mentrestant, tinc clar que cal respectar el seu silenci. Alguna vegada "aquest dia" no ha arribat mai: amb alguns pares que coneixia i que els seus fills s'han suïcidat hi he perdut el contacte, no hi he parlat més.
En el cas de la Glòria, suposo que, més endavant, algun dia ens tornarem a veure. Havíem compartit moltes estones, molts cafès, moltes converses. És possible que llavors, aquest dia, quan sigui, ella mateixa digui que el suïcidi de la seva filla és difícil de pair, però que potser era l'única manera que acabés el turment de la Joana. I és que la Glòria ha sigut sempre molt realista; tenia clar que, fes el que fes ella, si un dia la Joana decidia matar-se, no ho podria evitar. És com si, durant aquests últims anys, s'hagués anat preparant per a aquest possible desenllaç.
De les mares i pares que conec amb filles o fills amb aquest tipus de problemes, amb vides desordenades, amb conductes de risc, vorejant abismes, amb intents de suïcidis, sempre havia pensat que, segurament, la Glòria era la que estava més preparada per assumir, si arribava, el suïcidi de la seva filla.
La Glòria veia que passaven els anys, i que la Joana, tot i ser molt intel.ligent (o molt intel.ligent "en alguns aspectes"), seguia sense ser capaç d'enfrontar els seus greus problemes. Els patia, però no els abordava, no acceptava que l'única responsable de la seva vida era ella, es refugiava en les excuses, sempre culpava als altres del que li passava, no aprofitava les ajudes que se li oferien... Estava encallada, submergida en els seus pensaments distorsionats, en les seves emocions fora de control, torturada per un patiment constant. Des de feia molts anys.
Sovint es diu que "el pitjor que li pot passar a una mare és que se li mori un fill". Però potser no sempre és així, perquè també hi ha alguns pares que, junt amb la tristesa per la mort d'un fill, poden sentir alhora un alleujament. Perquè la mort del fill posa punt final a una situació que es vivia com a irresoluble. Posa fi a la incertesa angoixant, a la falta d'esperança, a la desesperació, a la contemplació del sofriment extrem del fill... Al sofriment del fill, i també al sofriment que la vida d'aquest fill genera al seu voltant. En aquests casos hi pot haver aquest sentiment ambivalent, i és molt difícil, que qui no ha viscut una cosa semblant, qui té la sort de no conèixer aquests mons tan complicats, ho pugui entendre.
Amb la Glòria n'havíem parlat més d'una vegada, d'aquest possible final de la Joana. Però per molt que hi hagis pensat, que hagis acceptat que pot arribar a passar una cosa així, que el teu fill es mati, i que fins i tot hagis pensat en la part d'alleujament que llavors hi pot haver (en la mesura que amb la mort "s'acaba el patiment"), que realment acabi passant et transporta a una altra dimensió. Desconeguda, molt difícil de viure.
