El conec des de fa molts anys. Estem al bar. Em diu que parli més baix. El bar està gairebé buit, i jo no sóc conscient d'estar parlant alt. La persona més propera és impossible que ens senti, per la distància, i perquè té tota l'atenció posada en la pantalla del seu mòbil.
Li dic això, i ell em mira incòmode, disgustat. I em torna a dir que parli més baix. Alhora, afegeix que aquesta estona al bar, junts, per a ell és un espai de seguretat, en el qual pot parlar del que el preocupa. I que si està inquiet, per exemple perquè pensa que algú ens pot sentir, ell ja no està tranquil: ja no sent que sigui un espai segur. I que això jo ja ho hauria de saber.
Ens quedem en silenci. Penso en el que m'ha dit. Penso que cadascú té la seva raó. La meva és racional. La seva és diferent, però també és una raó. I sobretot, és la que ara importa més. Perquè tal com ell diu, si no se sent còmode la trobada deixa de tenir sentit. Ja que no hi ha la possibilitat, l'espai apropiat, per a les paraules confiades.
Per tant, la meva raó, per molt raonable que sigui, en aquest cas no té importància. No té sentit defensar-la. Que jo no estigués parlant fort, que ningú no ens pogués sentir, és secundari.
Quan reprenem la conversa parlo més fluix que abans. M'adono que m'ho agraeix. Es destensa. I tenim una estona de conversa agradable. Parla d'allò que pensa, que sent, que potser el neguiteja. D'allò que li costa parlar-ne, i que té poques ocasions per fer-ho. Per falta d'interlocutors adequats. Perquè la seva vida és molt solitària. Parla ell, i jo sobretot escolto, gairebé no dic res. I si ho dic, ho dic més fluix que abans.
Per sort, aquesta vegada m'he adonat "de la jerarquia de raons". De quina raó, en aquest moment, estant amb ell, era la important. La seva.
Tinc gairebé setanta anys. És un recordatori: haig d'estar atent, no puc badar. Haig de procurar seguir aprenent.
