Si tens problemes mentals, a la mala sort de tenir-los se t'hi poden afegir altres males sorts. Per exemple, que en els teus pares no hi puguis confiar gaire, perquè potser no són persones del tot equilibrades. Persones que, de vegades, en lloc d'ajudar-te a gestionar les teves dificultats, te'n generen de noves.
Una altra eventual mala sort pot ser que els professionals que et toquin no siguin els més adequats. A causa dels seus criteris professionals (mèdics o psicològics), o a causa de les seves actituds o limitacions com a persones: potser insegurs, o distants, a la defensiva, poc implicats... I a causa d'alguna d'aquestes raons, llavors als malalts els sigui difícil confiar en ells.
La Marina és una d'aquestes persones que té la desgràcia d'acumular les dues males sorts. Adoptada després d'uns anys en un orfenat, on no s'ho va passar gens bé (a causa de les condicions precàries de la institució), després els seus pares adoptius, a més de no entendre's entre ells com a parella, també tenien criteris diferents sobre la seva educació. Per acabar-ho d'embolicar, eren pares que de vegades estaven "absents": de vegades emocionalment, i de vegades també físicament. De manera que la Marina no va tenir mai, ni té ara, uns referents familiars sòlids, sinó moltes inseguretats, mancances i contradiccions.
Pel que fa als professionals de la salut mental que s'han ocupat d'ella, la Marina també ha tingut mala sort, perquè de vegades aquests professionals han actuat de manera molt poc encertada. Per exemple, de vegades han afavorit conductes que s'hauria d'haver intentat que es moderessin, o que no li haurien d'haver tolerat de cap manera.
El resultat de tot plegat és que la Marina, entre el seu origen problemàtic de nena abandonada, els desgavells de la família adoptiva i la falta d'encert dels professionals, avui, quan ronda els trenta anys, viu a la vora del precipici: viu com si fos un cotxe que circula a gran velocitat per una carretera estreta plena de revolts i clots. I a sobre no li funcionen frens.
Amb tots aquests condicionants, amb tantes adversitats, costa molt, imaginar que la Marina pugui arribar a agafar el control de la seva vida. Perquè per tal d'aconseguir-ho, a banda de canviar ella molt, cosa prou difícil, també haurien de canviar moltes coses, i molt, del seu entorn.
Un dels diferents desencerts o errors de la trajectòria de la Marina va ser que, entre la família i els professionals, van afavorir que pogués accedir a una paga. Una paga que, des que va començar a cobrar-la, en general ha servit perquè la seva vida sigui encara més complicada, més caòtica. Perquè moltes vegades, tan bon punt l'ha cobrat, se l'ha gastat sencera en drogues. I amb un agreujant afegit: que després d'haver-se-la malgastat, ha pidolat ajuda, i com que és tan manipuladora i sap jugar amb les emocions dels altres ("nena abandonada, acollida per una família complicada, tractada per professionals desorientats..."), llavors l'ajuden. A canvi de promeses que ella, una vegada i una altra, després no compleix. Perquè sap que no passa res si no les compleix.
Ningú no entén, sembla que ningú no entengui, aquesta cosa elemental: que malgrat totes les adversitats biogràfiques de la Marina, ara, amb l'edat que té, l'única persona responsable de la seva vida és ella. Que no ho són els pares, ni els professionals, al marge de les diferents equivocacions que hagin comès.
Per totes aquestes circumstàncies, tal com he dit el futur de la Marina és bastant fosc. Perquè a causa de la falta de criteris clars i adequats, i de compassions mal gestionades, en lloc de forçar-la a posar-se en una situació d'autoresponsabilitat, se segueix afavorint, o tolerant, que continuï comportant-se com una nena petita, ansiosa i impulsiva. Amb el resultat que la seva vida segueix sent completament caòtica.
Vaig conèixer la Marina quan tenia uns cinc anys, ara en té trenta. De tant en tant en vaig sabent alguna cosa. I fa molta tristesa, pensar en ella, en la seva vida desestructurada, en el seu desordre mental, en el seu malestar existencial, en el seu sofriment...
Perquè la seva vida és una vida amb moltes ferides. Profundes, i que sempre li fan mal.