"La piedra de la locura se aloja, según las circunstancias, en muy cambiantes y confusos lugares del organismo: cerca del bazo, cerca del hígado, cerca de los riñones, cerca del cerebro, cerca de los oídos, en los testículos..." Ángel Torero (1)
Vaig conèixer la Martina i el Lluís a mitjans dels anys setanta. Llavors, sobretot em va cridar l'atenció ell, el Lluís: era un noi molt especial, seductor, ocurrent, elegant. Volia ser artista, i a mi em va semblar poc realista. Era una persona diferent de la majoria, curiosa.
Durant els anys següents, de tant en tant els vaig anar veient, a les diferents cases on van anar vivint, a més de coincidir en algunes trobades a altres cases. Quan ens trobàvem, cada vegada parlava menys amb el Lluís, perquè m'atreien poc les seves converses (les seves divagacions i fantasies). Parlava menys amb ell i més amb ella, la Martina, una noia que no s'assemblava de res al Lluís: era discreta, sensata, laboriosa, es preocupava perquè les necessitats materials estiguessin cobertes...
La Martina s'havia enamorat molt del Lluís, i com que n'estava tan enamorada, li ho aguantava tot. I tot era molt, perquè el Lluís, a més de moltes fantasies, tenia problemes amb l'alcohol, cosa que de tant en tant el convertia en una persona complicada, imprevisible.
No era un company fiable, algú que a la Martina li pogués donar seguretat. Però ella, malgrat totes les dificultats, seguia al seu costat. I al seu costat primer va arribar un fill, i després més. I amb els fills la complicació encara es va fer més complicada, o més òbvia, perquè no semblava que al Lluís la paternitat l'ajudés a posar seny i tocar més de peus a terra, sinó que era com si cada vegada s'anés allunyant més de la realitat.
No en dono detalls concrets, del que anava passant, perquè encara que en conegui molts, no em sentiria còmode compartint-los. El Lluís ja fa uns anys que va morir, alcoholitzat i bastant fora de la realitat, però la Martina encara viu, i pel que tinc entès té una vida difícil. L'últim que vaig saber de la Martina, fa uns anys, va ser que patia una depressió greu. I des d'aleshores, les vegades que he fet intents per posar-me en contacte amb ella, no ho he aconseguit.
Tinc la sensació (però ningú m'ho ha confirmat), que la seva família la vol protegir, i que a les persones amb qui es va relacionar la Martina durant aquells anys, ens consideren responsables de la vida tan complicada que ella ha tingut. Si és així, és injust, perquè algunes d'aquelles persones, entre les que m'hi incloc, sempre vam intentar fer-li costat i ajudar-la. I fins i tot li havíem dit, alguna vegada, que com era que seguia al costat del Lluís, si viure amb ell era tan complicat.
És curiós que, amb la família del Lluís, hagi passat una cosa semblant. Alguns bons amics seus (en tenia d'aquests, a més d'altres molt poc aconsellables), van procurar que tingués alternatives de vida més saludables. I de fet el Lluís va passar algunes etapes força estable. No només això: moltes persones conserven un bon record d'ell. Perquè el Lluís també era capaç de ser competent, era hàbil amb les feines manuals, treballador i complidor. I en el tracte podia ser molt amable, agradable.
Però entremig podien tornar les altres etapes, complicades, alimentades de vegades per les seves idees poc sensates, o per les companyies poc adequades, o per l'abús del vi. I de vegades, per tot plegat alhora. Però per a la família del Lluís no hi havia diferències: les bones amistats, les que havien intentat rescatar-lo, van ser acusades igualment de ser les culpables de la vida desordenada i alcoholitzada del Lluís.
Sobre això de les culpabilitats adjudicades a les amistats per les famílies de la Martina i el Lluís, la realitat és que ni la Martina ni el Lluís van saber gestionar les seves vides. Com tothom, els dos eren els responsables de les seves vides, els únics responsables, i no se'n van sortir bé: cada un va fracassar a la seva manera. El Lluís, amb les seves fantasies, amb algunes amistats poc aconsellables i amb l'alcohol. I la Martina, aguantant el que no hauria d'haver aguantant, acumulant tensions molt elevades i, al final, caient en crisis depressives.
La Martina i el Lluís eren uns idealistes. Volien sortir del ramat: viure una vida "alternativa", diferent, i van invertir molts esforços per tal de construir aquest somni. No era un mal projecte, el seu, però la realitat és que van acabar vivint una història podria dir-se que bastant absurda. Dissimulada, això sí, per les formes externes d'aquella vida diferent que havien escollit (rural, en un entorn idíl.lic...).
Durant aquells anys, d'aquella generació i d'aquell cercle de gent, la Martina i el Lluís no van ser els únics que van acabar vivint vides amb contradiccions de diferents tipus, i de vegades pagant peatges emocionals (i físics) importants. Però a ells potser també els hauria passat el mateix, amb vides més convencionals. Perquè cada un ja era com era, i a més, viure segurament no és fàcil per a ningú, sigui la que sigui l'opció de vida que triïs.
--
(1) Camilo José Cela. "Homenaje al Bosco, II. La extracción de la piedra de la locura o El inventor del garrote". Seix Barral, 1999
