Quan era adolescent va començar amb els porros i l'alcohol. Al cap d'un temps va tenir el primer brot psicòtic i va acabar ingressat. Els psiquiatres van associar el brot amb el consum de marihuana, li van dir que ell tenia aquesta vulnerabilitat, i que hauria d'evitar la marihuana completament.
Passat el brot, li van donar l'alta; estava espantat, decidit a no consumir més marihuana. Però els bons propòsits li van durar poc. Primer de manera esporàdica, i després més seguida, va reprendre els consums. I va anar augmentant les dosis, perquè veia que no li passava res. Fins que va arribar el segon brot, i el segon ingrés.
Quan li van donar l'alta d'aquest segon ingrés, amb les mateixes indicacions que la vegada anterior, va dir que aquella vegada sí que ho havia entès, que ja tenia molt clar que no podia consumir mai més ni marihuana i alcohol.
Aquest cop va passar més temps abstinent, però al final també va recaure. De mica en mica, d'amagat, anava consumint. I va tornar a tenir símptomes psicòtics, no tan extrems com les altres vegades, però freqüents. Vivia perillosament, vorejant el precipici de la bogeria, i alhora intentant amagar el seu descontrol. A més, llavors hi havia afegit la cocaïna, a la marihuana i l'alcohol.
Els seus pares, des del primer brot, havien anat buscant recursos, ajudes per oferir-li, per tal que ell aconseguís deixar els consums. Però d'aquests intents no n'havia funcionat cap. Sobretot, perquè malgrat els brots i els ingressos, ell no acabava de fer-se a la idea de la seva situació, del seu cervell fràgil i de la seva extrema vulnerabilitat, dels riscos que corria a causa dels consums.
Llavors els seus pares li van parlar d'un nou centre. Un centre que, amb el seu tractament, deien que tenien un elevat índex de deshabituacions. I ell va dir que estava disposat a seguir aquella via. Aquest és el moment actual.
És un centre privat, bastant car, i a banda de treballar amb l'addicte, demanen també una implicació molt elevada a la família. Fan un seguiment intens de l'addicte, al principi diari, i es reuneixen amb la família més d'un cop a la setmana. No només per informar de l'evolució del fill sinó, sobretot, per supervisar i orientar el comportament dels membres de la família en relació amb el fill.
Les indicacions a la família són de diferents tipus. Per exemple, els diuen que si ells beuen, encara que només sigui mig got de vi per dinar, i això no els suposi a ells cap problema, també han de deixar de beure. No només si el fill va a casa, sinó sempre. Els diuen que si volen que el fill deixi les drogues, ells també han de deixar el seu mig got de vi, encara que ells no tinguin cap problema amb el vi. Perquè el fill ha de veure aquest exemple i tenir aquesta seguretat.
Els diuen que si l'estimen, és això el que han de fer. Els venen a dir, per tant, que si no ho fan és que no l'estimen. Més que una pressió sobre els pares, és un xantatge emocional.
És un plantejament perillós, perquè al fill li pot servir per desresponsabilitzar-se. Perquè amb aquest plantejament, ell ja no és l'únic responsable absolut de la seva vida, sinó que, segons facin o deixin de fer els seus pares, ell també pot no sentir-se tan responsable. Perquè si les coses no van bé, una part de la responsabilitat els la pot transferir a ells: si ells fallen (si no són tan estrictes com se'ls demana), el fill els podrà culpar.
Mala cosa, perquè així queda obreta, i temptadora, la possibilitat d'aquesta excusa. I els addictes són especialistes, en trobar excuses! Només falta això, que els n'ofereixis de noves...
Com que és un plantejament que condiciona el procés de l'addicte a l'actuació de la gent del seu entorn, costa d'imaginar que aquesta persona pugui anar adquirint la capacitat d'actuar "a partir d'ella mateixa", davant de qualsevol situació que podria desestabilitzar-la i apropar-la a una recaiguda. Perquè és diferent "mirar al voltant per veure què fan els altres", que tenir clar que, facin el que facin els altres, tu has de fer el que et convé. Una altra cosa és que els altres t'ajudin, que t'ho posin fàcil (millor si ho fan), però no perquè hi estiguin obligats, perquè l'obligació (la responsabilitat), és exclusivament teva.
D'altra banda, sobre l'estratègia d'aquest centre també pots pensar malament. I si d'alguna manera el propòsit és allargar el temps de tractament? Dic pensar malament perquè, com que és un centre privat, com més duri el tractament més duraran els pagaments.
Com que la informació que fins ara tinc d'aquest centre és només a través d'un conegut i la que he trobat a internet, de moment no dic quin centre és (potser ho faré més endavant, si em semblen versemblants les meves especulacions actuals). Ara bé, el que sí que puc dir ja, a partir de la informació que difon el centre, a través de diferents canals i estratègies comunicatives (és obvi que tenen un bon assessor d'això), a mi m'inspira ben poca confiança: em fa la sensació d'uns venedors de qualsevol mercaderia (en el seu cas les teràpies de deshabituació), interessats, sobretot, en ampliar el seu mercat i fidelitzar els seus clients.
