Reunió de NA

Al llarg dels anys he conegut algunes persones que, gràcies als grups de Narcòtics Anònims o Alcohòlics Anònims (NA, AA), han aconseguit viure abstinents. Amb alguna d'aquestes persones hi he parlat bastant, tant dels seus problemes addictius com de la seva experiència en aquests grups. 

Ara, per primera vegada, he anat a una reunió de NA. Feia temps que ho volia fer. És una reunió oberta, és a dir, a la qual hi poden anar coneguts o familiars dels assistents habituals, o senzillament persones interessades en el seu funcionament. Quan fan una reunió d'aquestes, oberta, abans ho avisen als assistents habituals, per si algú aquell dia prefereix no anar-hi.

M'ha agradat molt poder-hi assistir. M'ha sorprès el grau de lucidesa i d'implicació de la majoria de persones que hi participaven, una dotzena. I terribles, alguns dels seus testimonis. Jo era l'únic convidat.

Gràcies a altres reunions de grups d'ajuda mútua, sé que aquestes reunions són diferents segons la gent que conforma cada grup. En el cas de les reunions de NA i AA, els principis pels quals es regeixen, "Els dotze passos", són els mateixos sempre, i la dinàmica de les reunions (molt estructurada), també. Però el funcionament pot variar. De vegades bastant, i per tant pot ser més o menys efectiu. Aquest grup, pel que ja m'havien dit abans, és dels que tenen un millor funcionament. 

Tinc la intenció d'anar a alguna reunió oberta d'algun altre grup de NA o AA, per veure les diferències. 

Els grups de NA o AA (i qualsevol altre grup basat en els mateixos principis dels 12 passos, de menjadors compulsius, ludòpates, addictes al sexe, etc.), són grups "d'ajuda mútua" (GAM), entre iguals, sense professionals que els dirigeixin o moderin. És una característica que els fa molt interessants. A més, assistir-hi és gratuït: els participants, al final de la reunió fan una aportació voluntària destinada al manteniment del grup. Són aportacions en general molt petites (en aquest cas, deu euros). 

És clar, amb aquesta economia, és com un miracle, que funcionin (només tenen una altra font d'ingressos, la venda de publicacions, a través de la qual el que recullen també és mínim). L'explicació, sobretot,  és que els locals que fan servir són cedits de manera desinteressada, la majoria de les vegades espais de parròquies. Està bé ressaltar-ho, sobretot que ho facin persones com jo, que sóc tan descregut, i fins i tot "amb alguns contenciosos amb la cosa de l'Església".

Tornant a les aportacions del final de la reunió, una última cosa: quan tinc la intenció de fer jo també una aportació, em diuen que no puc, que només poden fer-ho els usuaris de les reunions, no els convidats. Que aquesta és una norma bàsica de les reunions de NA i AA. 

Alguna altra vegada ja havia parlat dels grups de NA i AA. I crec que llavors ja havia dit que em semblava bastant incomprensible que els dispositius oficials dedicats al tractament de les addiccions els tinguin tan poc en compte, quan no és que alguns professionals, de vegades, manifesten cap a ells una gran desconfiança, o un rotund rebuig.

Potser, això que considero un prejudici, té a veure amb el fet que aquests professionals "no han tingut l'interès d'escoltar amb interès" persones per a les quals l'assistència a aquests grups els ha sigut útil, o fins i tot determinant, de cara a poder gestionar el seu problema d'addicció. Que no han tingut aquest interès, ni el d'anar a alguna d'aquestes reunions (com jo aquesta vegada), per veure com funcionen.

No dic, no ho he dit mai, que els grups de NA i AA siguin perfectes, o la solució per a tothom, en absolut (un altre dia potser m'estendré més sobre aquest aspecte). Però tampoc són perfectes, ni de bon tros, els dispositius públics dedicats a les addiccions. Ni els privats, ja que hi som (i aquests, a sobre, tenen uns preus absolutament prohibitius per a la majoria de la gent). I no per això, perquè d'uns i altres se'n pugui criticar coses, de vegades moltes (de vegades greus), cal rebutjar-los sistemàticament. 

A cadascú li funciona allò que li funciona, i quan és així, doncs endavant... Però sense menystenir el que funciona als altres. Amb més motiu, quan allò que funciona és gratuït (de vegades sembla que ens oblidem que la sanitat pública també és molt cara, una altra cosa és que l'usuari no pagui les despeses directament de la seva butxaca).

Apa, i per avui ja n'hi ha prou, d'aquest tema. Perquè és inacabable, i cal parar en algun moment. Ara.

--

Tal com he dit, abans ja n'havia parlat algun cop, dels grups de NA i AA. Adjunto un parell d'enllaços, un de caràcter general (en part semblant al d'avui), i un altre sobre un cas concret:
- Només avui
https://horitzontal.blogspot.com/2024/09/nomes-avui.html
- El Julián i la Cleo
https://horitzontal.blogspot.com/2024/01/el-julian-i-la-cleo.html

L'Adriana, el Joan Pintor, la Raquel

Un dels dies que l'Adriana ve a dinar a casa de la Lívia la veiem tan desvalguda, aclaparada i desorientada que, a l'hora de marxar, decideixo acompanyar-la fins a casa seva. Fem el camí gairebé tota l'estona en silenci, ella callada, jo sense saber què dir.

Després, al sortir de casa seva, decideixo passar a veure el Joan Pintor, perquè aquests dies està més neguitós. Finalment ha assumit que no pot seguir vivint sol, perquè tot li és massa complicat. Es despista, se sent desvalgut, de tant en tant cau... Amb els mesos, ha passat de dir que ell no aniria mai a una residència, a dir que, si no es moria abans, potser sí que algun dia no tindria més remei que acabar-hi anant. I ara, des de fa uns dies, diu que vol anar-hi, que no vol seguir al seu pis, perquè se sent massa sol i desvalgut, i pensa que a una residència tindrà la vida més fàcil.

Quan arribo a casa del Joan, li dic si vol sortir a fer un tomb. Em diu que no, perquè fa fred i vent. Al final, diem de sortir per anar només al bar (està a cinquanta metres de casa seva). Això sí que li ve de gust, fer aquesta petita caminadeta, seure una estona al bar, beure's una cervesa i donar un cop d'ull al diari.

Quan anava  a casa del Joan, pel camí he vist la Raquel. Asseguda a la seva cadira de rodes, que empenyia l'home que la cuida. Hem fet un tros de camí junts, dient-li de tant en tant a la Raquel alguna cosa (s'endormiscava a cada moment). De fet, mentre caminem parlo gairebé tota l'estona amb el seu cuidador: una persona extraordinària, excepcional, molt atenta, pacient i afectuosa. És admirable, com tracta la Raquel.

M'agrada, parlar de tant en tant amb aquest home. Veure que hi ha, "que existeixen", persones tan sorprenents com ell. Veure-ho... i dir-li-ho.

Sí, ha sigut un dia bastant curiós. No és normal, aquesta acumulació en un mateix dia de petites històries  com aquestes. Hi ha molts dies que no veig ningú. Avui, però, per casualitat, ha anat així.

Els dinars amb l'Adriana

Fa potser quatre anys que l'Adriana arrossega una depressió severa. Després d'una etapa llarga de successius ingressos a diferents centres, quan, sense cap millora remarcable es van acabar els ingressos i va tornar a casa seva, amb la Lívia vam incorporar la rutina de convidar-la a dinar cada setmana. Deu fer ja més de dos anys, d'aquests dinars setmanals compartits.

L'Adriana de vegades està regular, de vegades pitjor, de vegades molt malament. Al llarg d'aquests anys, bé només ho ha estat dues o tres vegades. I li ha durat molt poc, només un dia o dos. Quan ha tingut un d'aquests dies, ha sigut com un miracle, una meravella. Una cosa indescriptible. I alhora molt efímera. 

En aquests moment excepcionals, nosaltres no l'hem arribat a veure mai, només hi hem parlat per telèfon; quan l'hem tornat a veure, el miracle ja havia desaparegut. 

A la Lívia li costa més que a mi, gestinar aquesta història de l'Adriana. La Lívia és més emotiva que jo, pateix bastant; li agradaria poder ajudar l'Adriana a sortir d'aquest pou tan negre, horrible. Quan la Lívia m'ho diu, li dic que el nostre paper, el que podem fer per l'Adriana, és el que fem: mantenir la rutina de'aquests dinars, fer que ella sàpiga que la tenim present, que comptem amb ella cada setmana, que l'esperem. Que ens importa.

Li dic que no podem pretendre, ni tenim la capacitat (ni l'energia), per anar més enllà. Li dic això no només per tranquil.litzar-la, sinó també perquè estic convençut que és així, que només pot ser així. D'una banda, a causa de les nostres possibilitats i limitacions i, d'una altra, perquè l'Adriana té una família. I nosaltres no podem ficar-nos pel mig del que fa la família, ni pel mig dels criteris dels psiquiatres, ni pel mig de... A més, això de les depressions és un misteri, de vegades un misteri absolut, del tot incomprensible.

Nosaltres a l'Adriana la podem convidar a dinar, compartir aquestes hores amb ella (a més de telefonar-la alguna vegada entremig), tractar-la amb afecte els dies que ens veiem, fer-li sentir que ens importa... Aquest és el nostre paper. I si volguéssim intervenir més, és  probable que, en lloc de millorar les coses, encara cotribuisim a complicar-les més. Perquè la situació de l'Adriana ho és molt, de complicada (la seva vida és un conjunt de complicacions que ara no ve al cas exposar amb detall).

De fet, tot això la Lívia ho entén bé. Però malgrat entendre-ho, de tant en tant té aquest neguit, aquest desig de fer més del que fa. Perquè veu l'Adriana tan desvalguda, tan aclaparada, tan perduda i emocionalment adolorida i derrotada... És clar, no és que jo no la veigi també així. Em passa igual, exactament igual, però quan penso en l'Adriana, en la situació de l'Adriana (molt complexa por diferents motius, tal com ja he dit), procuro que les emocions, sempre més difícils de gestionar, no em desequilibrin la raó.

Com cada setmana, ha vingut l'Adriana. I també com cada setmana, després, la Lívia i jo quedem una mica, o més que una mica, tocats. Tanta tristesa, tanta fragilitat, tanta foscor, tant dolor. Sense escletxes per les que pugui entrar una mica de llum... De fet, no sé ni quines paraules hauria de fer servir, per explicar-ho. O potser és (és el més segur), que ni tan sols existeixen, aquestes paraules.