Dedicacions i contradiccions

De vegades he parlat (per posar dos exemples) de l'Adriana, o del Joan Pintor, dues persones a qui veig de tant en tant. Cada una amb els seus problemes, de diferents tipus. Hi ha altres persones també "amb problemes" que veig de tant en tant; algunes de manera més freqüent, altres més espaiada, segons els casos. I després, de vegades també quedo amb persones en teoria sense problemes, per parlar, junts, "dels problemes de les persones amb problemes". En resum: una dedicació considerable "al tema dels problemes".

Ara bé, la meva capacitat d'estar atent, del tot present, quan estic amb algú amb problemes (o també en general, amb qui sigui), és limitada. Arriba un punt que em canso, que em costa mantenir l'atenció. En sóc conscient, que les meves implicacions amb algú (amb problemes o no) està condicionada per aquesta limitació de la meva capacitat d'atenció. D'altra banda, és obvi, també estic limitat pels límits de la meva disponibilitat, perquè no podem estar en més d'un lloc alhora: els dies, les hores, són els que són.

Un altre límit que tinc, dels molts que tinc, és el del temps continuat de lectura, és a dir, el temps que puc mantenir una atenció de qualitat sobre un text. Per exemple, quan llegeixo un llibre sobre les depressions (o la bipolaritat, els trastorns de la personalitat, l'esquizofrènia, les addiccions...). Encara que el tema m'interessi, fins i tot que m'interessi molt, arriba un punt que em cansa, que se'm fa feixuc. 

De fet, arriba un punt que tot em cansa. Tot. I sovint, a aquest punt hi arribo més aviat quan estic amb algú, que quan estic, per exemple, amb un llibre. És a dir, que de vegades puc dedicar més temps a llegir sobre depressions (o addiccions, etc.), que a estar amb persones afectades per problemes de depressions o addiccions.

Això, és clar, és una contradicció. Molt gran. Perquè sé, no oblido, que l'important són les persones. Que les lectures només són (o haurien de ser) "recursos" per poder entendre i compartir després més bé els moments amb persones afectades pels temes d'aquestes lectures. 

D'altra banda, també tinc assumit que estem fets de contradiccions, i aquesta n'és una (entre moltes) de les meves. És així.

Per acabar: en el meu dia a dia hi ha també altres activitats, a banda de les relacionades "amb el món dels problemes i de les persones amb problemes". Però aquestes ja són altres històries...

Intel.ligències parcials: l'Andi

A l'Andi no sé quina etiqueta li correspondria, sé que té problemes de tipus obsessiu molt importants (i no sé si també altres tipus de "dificultats" mentals). Són problemes que, de tant en tant, el desestabilitzen fins al punt que, de vegades, al final esclata. Amb comportaments violents sobretot cap a objectes, amb el resultat, de vegades, de grans trencadisses. 

La seva agressivitat no és cap a persones (però sí, de vegades, autoagressiva). Després, quan recupera la calma, la raó, es submergeix en un profund malestar, a causa del que ha fet.

Deu tenir trenta anys, els seus pares diuen que ha après estratègies per, quan s'adona que comença a vorejar un estat perillós, procurar asserenar-se, per tal de no arribar al desbordament. De no arribar-hi a conseqüència del malestar insuportable provocat per les obsessions.

Els seus pares diuen que, en aquests moments, aquestes estratègies protectores les té ben integrades, i que moltes vegades li són efectives. Que abans d'arribar al descontrol, és molt conscient que ha d'intentar evitar que arribi, que hi quedi submergit i sense ja cap capacitat de reacció.

Els pregunto si saben quines són les causes que poden afavorir l'aparició d'aquestes situacions de perill. Diuen que ells estableixen una relació amb els moments o etapes que l'Andi assumeix responsabilitats i compromisos que el sobrepassen, que li són molt difícils de gestionar, i que fan que llavors vagi augmentant la seva ansietat. Fins que, al final, arriba el moment que ja no pot controlar res, i tot explota.

Els pregunto si ell té alguna necessitat, d'assumir aquests compromisos, si podria viure amb una activitat més limitada i, en conseqüència, menys estressant. I em diuen que sí, perquè a més, si cal, ells l'ajuden. Però que l'Andi aquesta necessitat, la de no assumir tants compromisos, no la té tan clara, que li sembla que està obligat a assumir-los, a causa dels seus valors ètics, per una qüestió de solidaritat, responsabilitat, etc.

És a dir, és una persona, segons sembla, molt conscient que, quan comença a perdre el control, ha de fer alguna cosa per evitar perdre'l, però que, en canvi, és molt poc conscient de la necessitat de tenir una vida més tranquil.la, que el mantingui allunyat "del seu precipici". 

No s'adona que l'important, el fonamental i prioritari, és anar a l'origen del problema. Com si el problema important només fos la crisi, i no allò que provoca la crisi. Com que té aquesta falta de lucidesa de conjunt, la seva energia la inverteix només a mirar d'apagar el foc quan es comença a encendre, en lloc de mirar de no acostar-se de les situacions que afavoreixen els incendis.

Fa anys, el vaig veure un parell o tres de vegades, i després li he anat seguint la pista a través dels seus pares. Hi penso sovint. Una persona molt intel.ligent (ho és, molt), amb una gran lucidesa en relació amb la necessitat de no perdre el control quan veu que la seva estabilitat comença a trontollar, i que alhora, de manera sorprenent, té amb una gran incapacitat per veure la seva situació "des de l'aire", de manera global. Que té la incapacitat d'entendre que, sense ocupar-se dels factors que l'acosten al precipici, la seva vida es converteix en això, en una vida "sempre amb el risc de caure pel precipici".

Hi penso de tant en tant perquè l'Andi és molt representatiu, en aquest sentit, de persones amb problemes semblants. Persones de vegades molt intel.ligents però incapaces d'anar a l'arrel dels seus problemes. I que a causa d'aquesta incapacitat, dediquen munts d'energies a intentar anar apagant els focs que se'ls van encenent, en lloc de dedicar-les, les energies, a allunyar-se dels boscos amb riscos d'incendis.

Sembla que, amb vides tan difícils, i sovint tan plenes de sofriment, hauria de ser més fàcil, poder-se adonar d'aquesta realitat, en lloc de només veure'n un fragment. Però moltes vegades no és així.

"Quan vosaltres dos us moriu, jo em suïcidaré"

És el que li va dir, ben tranquil, l'Oriol al seu pare, quan aquest li va dir que hauria de pensar en el futur, mirar d'aconseguir una feina estable i, així, tenir una pensió el dia que es jubilés. L'Oriol té trenta anys.

Des d'aquell dia, alguna altra vegada l'Oriol li ha dit al seu pare el mateix, amb la mateixa "naturalitat": que quan ell es mori, quan es morin els dos, el pare i la mare, ell es suïcidarà.

Al seu pare, és clar, sobretot la primera vegada, a causa de la sorpresa, aquella resposta el va impressionar i trasbalsar molt. Després, de mica en mica, va ser capaç d'anar-la entomant d'una altra manera, sense tanta angoixa, perquè a més va pensar que, del que pogués passar quan ell morís, ell ja no se n'assabentaria. Precisament perquè estaria mort. A la mare, en canvi, pair aquestes respostes del fill li costava molt més.

La història, "l'historial de l'Oriol", era llarg i accidentat. Quan era adolescent ja era un noi emocionalment molt inestable. Els seus pares havien fet el que havien pogut, perquè l'Oriol no abandonés els estudis. I quan els va abandonar, més endavant van insistir perquè fes algun grau de formació professional. Al final ho van aconseguir, que es decidís a fer-lo, i va ser capaç d'acabar-lo. Això va fer que els pares es quedessin una mica més tranquils, perquè aleshores l'Oriol ja tenia un títol. A la vegada, l'Oriol se sentia més segur, perquè ja no era "un fracassat escolar, i tenia més possibilitats de treballar. De cara als altres, "era una persona normal".

Va començar algunes feines, però li duraven poc. Se'n cansava, es queixava dels companys, deia que no el tractaven bé, que no el valoraven prou, que ell era el que més treballava... El seu grau de distorsió del que passava era molt gran, i repetit cada vegada que començava una nova feina. Per descomptat, no s'adonava que, si a tot arreu li passava el mateix, "ell hi havia de tenir alguna cosa a veure", amb els seus fracassos.

Al final, com que era hàbil en la cosa informàtica, va començar a fer pel seu compte algunes feines que li encarregaven coneguts. Les feia a casa seva, de manera que la seva relació amb la gent, que era una de les coses que més li costava gestionar, era molt petita. Amb aquesta activitat informàtica, amb la que aconseguia alguns diners, pocs, més una petita paga social que rebia, més els complements que hi afegien els seus pares quan convenia, tenia una vida econòmicament força resolta.

Arribar a aquest punt havia sigut una proesa, gairebé un miracle. El fracàs escolar inicial de l'Oriol, o els fracassos laborals posteriors, de fet havien sigut una fotesa, al costat dels daltabaixos mentals que havia patit, inclosos intents de suïcidi. Les visites durant anys i anys a psicòlegs i psiquiatres, els brots de violència, les amenaces d'agressions als pares i a altres persones...

Amb el pas del temps, molt de mica en mica, i amb les moltes ajudes dels diferents professionals de la salut mental que havia tingut, i probablement també amb una part considerable de sort, havia arribat a aquella estabilitat, realment inimaginable, anys enrere. Una estabilitat que, d'altra banda, també tenia les seves esquerdes, perquè de tant en tant encara li agafaven rampells autodestructius. La vida de l'Oriol ja no era un horror absolut com abans, era força més fàcil, però encara tenia aquelles parts de foscor.

Malgrat tots els progressos que havia fet, al pare li semblava que l'Oriol encara havia d'aspirar a més. Que si havia arribat fins a aquell punt, no hi havia motius per pensar que no pogués assolir altres fites. Per això, de vegades encara li deia que havia de pensar en el futur.

I era llavors, quan el pare treia aquest tema, que l'Oriol de vegades li deia, tranquil, sense fer cap drama, que ell no hi veia cap problema, en no pensar en el futur. Perquè quan ells no hi fossin, es suïcidaria.

El Valen, 3

Segueixo amb la història del Valen. Ara, per dir que potser és necessari afegir alguna cosa més, al que n'he dit fins ara.

Hi ha persones que, a partir de casos com el seu, afirmen, de vegades de manera categòrica (com a protagonistes o terceres persones), que si un no fa aquests canvis és només perquè no vol: "Que si es vol, es pot". Que només és una qüestió de fe i voluntat, etc.

I això no és veritat, no és tan senzill.

Cada cas és cada cas, diferent: el temperament, el caràcter, les circumstàncies, les possibilitats i limitacions de cadascú, les gravetats, etc.

Quan algú "es trenca", es trenca per algun dels seus punts febles, diferents en cada persona: una depressió, un càncer, una llaga d'estómac, problemes coronaris, hèrnies discals, malalties víriques, migranyes... És a dir, davant d'una adversitat semblant, una persona es pot trencar de diferents maneres. I alhora, necessitar "més o menys adversitat", per arribar a trencar-se. 

Tots som diferents, i la nostra capacitat de suportar pressions i "agressions" també és diferent.

Seguint aquest mateix plantejament, un cop trencats, no tots tenim les mateixes capacitats per enfrontar el trencament, perquè "les eines psicològiques" que té cadascú no són les mateixes. En alguns casos, són més bones, en altres, més deficients. I la qualitat d'aquestes eines condiciona l'abast de "les reparacions" que es poden fer. Els canvis, i també la seva velocitat o lentitud. 

El que hi ha a la caixa d'eines de cadascú és molt important. 

Una altra cosa és que a la caixa s'hi puguin afegir eines noves. D'això es tracta, en aquests casos. També requereix feina, perquè no pots anar a una ferreteria i comprar les que et falten. Però en alguna mesura sempre és possible, incorporar noves eines (noves possibilitats). En relació amb això (la gestió de la caixa d'eines), són importants les ajudes que puguem tenir. En primer lloc, per adonar-nos "de les eines que ja tenim" (moltes vegades ho ignorem). En segon lloc, per aprendre la forma més eficient d'utilitzar-les. I en tercer lloc, per saber quina eina en concret que no tenim ens podria ajudar, de cara a poder fer el procés que volem fer.

Per això he dit que és mentida, que en tots els casos, "si un vol, pot". No és sempre així: de vegades sí, i altres vegades depèn (de vegades es pot potser només una mica, o ves a saber...).

Dit això, llavors, és clar, també hi pot haver qui faci seva aquesta idea, no per acceptar els seus límits i, llavors, en la mesura del possible, mirar d'anar-los reduint (és a dir, anar ampliant les seves possibilitats), sinó per consolidar encara més el seu victimisme. Però aquest ja és un altre tema, també molt interessant, però diferent. Si de cas un altre dia. 

El Valen, continuació

Vaig fer un resum de la història del Valen i no vaig dir res del que, de fet, em va sobtar i impressionar més, del que em va explicar, del que m'ha anat explicant.

Ja vaig dir que el Valen és una persona molt extravertida, però crec que no vaig dir que també és molt optimista, molt positiva. De fet, quan passo per la porteria, el primer que em diu és sempre el mateix, somrient: "Com va avui?". I jo li contesto també sempre el mateix: "Bé, però que no tant com tu!", perquè el seu estat d'ànim sempre és extraordinari.

Quan li vaig dir que era una sort, ser com era, saber-se agafar la vida tan bé, i no com moltes persones amb vides també difícils com la seva, però que viuen aclaparades, queixoses, autocompadint-se constantment, etc., gairebé no em va deixar acabar.

Em va dir que ell no havia sigut sempre així, que abans era tot el contrari. Que abans era com les persones que havia esmentat: pessimista, negatiu, queixós, trist, inactiu, sempre tancat a casa, sense sortir-ne durant mesos... Però que va arribar un punt que va començar a entendre que hi havia coses que eren com eren, que no es podien canviar, però que sí que es podia canviar com es vivien. I que aquella consciència va ser l'inici d'una gran transformació. 

Em va dir que el procés de canvi, de "reconstrucció", havia sigut molt llarg, d'anys, de dècades. Que li havia costat molt. Però que en bona part amb l'ajuda dels professionals que el tractaven, va anar entenent aquesta diferència: entre les coses com són, i com es viuen. I que, per tant, ja que li havia tocat aquesta vida difícil, com a mínim el que havia d'intentar era no fer-se-la encara més difícil amb la seva negativitat.

Li vaig dir (i li he repetit després alguna altra vegada), de manera absolutament sincera, i amb admiració, que podia estar molt orgullós, del procés que havia fet, perquè era una veritable proesa. Perquè una cosa així, reformar-se o reinventar-se d'aquesta manera, canviar el "programa" pessimista i derrotista per un de més adequat, més amable i més empoderador (un que, en definitiva, faci la vida una mica més fàcil i una mica més agradable), és ben bé això, una proesa.

Alguna vegada li he dit que d'aquest tema en parlo "amb coneixement de causa", perquè conec moltes històries de persones amb vides difícils i caràcters difícils, i el seu cas forma part de les excepcions. Li dic que, en aquest sentit, crec que és la persona més extraordinària que conec. 

El Valen

Quan tenia onze anys el seu pare va marxar de casa. La seva mare es va ensorrar, no feia res més que plorar tot el dia. Ell, amb onze anys, es va trobar que s'havia d'ocupar del seu germà petit, que només tenia un any. Una càrrega massa feixuga, després d'haver-se quedat sense pare i, a efectes pràctics, també sense mare.

Va resistir com va poder, cada vegada més malament, amb més ansietat, aclaparat, fins que, als quinze anys, es va trencar. Va entrar en un estat de gran inestabilitat emocional, oscil.lant de manera incontrolada entre estats depressius i eufòrics, junt amb una vida desordenada i consum de substàncies. Van començar les visites als psicòlegs, als psiquiatres, també els ingressos d'urgències. No s'estabilitzava, malgrat els medicaments que li anaven receptant. 

A la seva vida hi havien entrat les pastilles d'efectes psicoactius, els psicòlegs, els psiquiatres, però no n'havien sortit els factors que li feien la vida difícil. 

Ara té trenta-cinc anys. Diu que la seva vida és molt diferent, que ha canviat molt, a millor. Que no és que sigui fàcil, però que ha aconseguit una considerable estabilitat. Un dia a dia possible de gestionar, amb matins bons, durant els quals pot estar actiu, i tranquil, i unes tardes més apagades, més feixugues, durant les quals fa poca cosa o res. Que té assumit que és així, i que valora molt, molt,  haver pogut arribar a aquest punt.

Als matins treballa, i està molt content de poder treballar. Sent que l'autoestima li ha crescut, que ell s'ha consolidat. S'havia passat molts anys sense treballar, del tot incapaç, sense forces ni ganes. La feina d'ara li ha proporcionat una fundació dedicada a buscar feina a persones amb algun grau de discapacitat. Anys enrere, ja havia intentat treballar, també amb l'ajuda d'aquesta mateixa fundació, però no va funcionar, encara no estava prou estable.

El Valen substitueix el porter, que ara està de vacances, de la casa on viu la Lívia. Al Valen li agrada parlar, és molt comunicatiu. Només va caldre, en lloc de passar pel seu costat amb una protocol.lària salutació, aturar-se una mica. I ara un dia ara un altre, va anar sortint la seva història, sobretot a partir del moment que li vaig preguntar, si no era que l'incomodava parlar-ne, quina era la raó per la qual la fundació li havia facilitat aquesta feina.

Li queden pocs dies, aviat torna la persona que substitueix. Però hem quedat que, quan ja no estigui aquí, un dia podríem quedar per fer un cafè. Li ha semblat molt bona idea, i m'ha donat les gràcies per la proposta.

Jo també li he donat les gràcies, per la seva franquesa i alegria. Abans, li havia explicat una mica per quins motius m'interessaven a mi, els temes de salut mental.

Queda pendent aquest cafè. O cafès, ja es veurà...